Un director de culte

Peter Strickland (Reading, Anglaterra, 1973) endarrereix la seva entrevista amb aquest diari tres quarts d'hora en l'últim moment, però té una bona excusa: la necessitat imperiosa de veure alguna pel·lícula. «Quan vaig als festivals no paro, sempre tinc feina», diu. «I he demanat per favor que em deixessin veure alguna cosa». L'elegida ha estat Carga maldita, de William Friedkin. «No sé com va poder rodar aquest film. És un misteri per a mi a nivell tècnic. Friedkin és un dels millors directors».

Parla amb apassionament infecciós, i aquesta passió es trasllueix en els seus propis films, cine que respira obsessió pel cine. En particular, per certes parcel·les de culte. Si la seva anterior Berberian sound studio, que va passar el 2012 per Sitges, era un tribut esbiaixat al giallo, The duke of Burgundy, el film que aquest any ha portat al festival, neix de la seva fascinació per la sexploitation europea dels 70, en particular el cine de Jess Franco.

«Franco va ser el primer germen, però al final vam tirar cap a una altra banda. La idea era fer un remake de Les possédées du diable (1974) i va acabar sense tenir-hi res a veure. Han quedat elements molt bàsics del seu cine; l'halo psicodèlic, les amants femenines. A mesura que avançava en el projecte, anava traient i traient més capes de fantàstic».

The duke of Burgundy narra, desproveïda de tota mena de cotilles narratives i amb un ús fascinant del so

-especialitat de Strickland-, l'idil·li amb punts sadomasoquistes d'una professora de papallones, Cynthia (Sidse Babett Knudsen), i la seva nova servent, Evelyn (Chiara D'Anna). No se sap on succeeix, tampoc quan. És una abstracció gloriosament esteticista en què cada espectador pot superposar les seves experiències.

Una pel·lícula per a Björk

Notícies relacionades

L'amor és fantàstic

Mike Cahill : «Hi ha una por al sentiment i la sinceritat que no comparteixo»

Tot això no funcionaria igual si Strickland no tingués un parell d'actrius tan magnètiques com la danesa Sidse -coneguda per la sèrie Borgen, que Strickland diu que encara no ha vist- i Chiara, que després del seu breu pas per Berberian sound studio carrega ara amb el 50% d'un film. «Ella estava aterrida, però jo també ho estava. Tant és que hagis fet un film o tres. La por abans d'una pel·lícula és inevitable».

A Strickland, a més, se li van ajuntar dos projectes, The duke of Burgundy i una pel·lícula de concert (Biophilia live) de l'última gira de Björk. «Me'l van encarregar fa dos anys, però es va trigar menys a trobar els diners per a la meva pel·lícula que per a la de Björk. I les fases de muntatge van xocar». Segons Strickland, Biophilia live és un treball «respectuós amb la visió de l'artista», més que una obra pròpia. «I això treu pressió».