Torna Lupin, el lladre que odia els rics

De la seva llegenda va poder nodrir-se l’escriptor Maurice Leblanc per crear Arsenio Lupin, el famós ‘lladre cavaller’, actiu a les pàgines de la revista ‘Je Sais Tout’ des de 1905 i protagonista de nombroses novel·les i agrupacions de relats. Un lladre que, com Jacob, menysprea els rics, tot i que segons escrivia Umberto Eco a ‘El superhombre de masas’, no «per ser massa rics, sinó que perquè ho són poc i no són tan llestos com ell, que és capaç de fer-se més ric que ells».

Les armes de Lupin no eren violentes: feia servir les disfresses, de xòfer, de tenor, de corredor d’apostes o de torero; els jocs de mans, o la subtil i gairebé sobrenatural manipulació psicològica, que també feia servir en el festeig. Desdoblat en detectiu sota la identitat de Jim Barnett, va arribar a ajudar la policia. Així que la seva creació es feia més popular, Leblanc es va veure obligat a rebaixar una mica l’ambigüitat.

Els seus rostres cinematogràfics

Els seus rostres cinematogràficsEl 1908, només tres anys després de la seva creació, Lupin ja rondava per la pantalla en un curt del pioner Edwin S. Porter. Arribarien després altres Lupins més emblemàtics, com l’encarnat per John Barrymore als trenta, el ‘chansonnier’ Robert Lamoureux als cinquanta (molt exitosa ‘Las aventuras de Arsenio Lupin’, de Jacques Becker), Jean-Claude Brialy als seixanta, Georges Descrières a la televisió dels setanta... Ja en una pel·lícula de 2004, el personatge va adoptar el rostre de Romain Duris per demolir una conspiració que pretenia restaurar la monarquia francesa. Anarquia fins al final.

Un dels països (o potser fins i tot el país) on més l’estimen és Japó. El Mizoguchi en persona va dedicar al personatge una de les seves primeres pel·lícules: la muda ‘813’, de 1923. Els Lupins japonesos es van succeir sense treva als cinquanta. I a finals de la dècada següent, el mangaka Monkey Punch creava al net d’Arsenio, Lupin III, heroi ambigu millor que ben acompanyat per un pistoler, un samurai i una ‘femme fatale’. Les seves aventures van perdre virulència en el salt a l’anime, primer per a una sèrie en la qual van madurar genis de Studio Ghibli com Hayao Miyazaki i Isao Takahata. De fet, Miyazaki va debutar en el llarg amb la segona pel·lícula del net estel·lar: ‘El castillo de Cagliostro’. També hi ha hagut films de Lupin III en carn i ossos, un el 1974 i un altre el 2014.

Lupin contra el racisme

Lupin contra el racismeQuan la llegenda es comença a difuminar, apareix una altra versió que reivindica les seves meravelles fulletonesques i el seu esperit (segons Umberto Eco, relatiu) de justícia social. ‘Lupin’, la sèrie acabada d’estrenar a Netflix, té les dues qualitats: molts girs inesperats, molta ràbia pel mal repartiment de la riquesa.

Però aquí la justícia social té, a més, un altre angle: aquest Lupin no és exactament Lupin, sinó Assane Diop (el superastre gal Omar Sy, revelació d’‘Intocable’), el fill d’un immigrant senegalès que es va suïcidar després de ser injustament acusat d’un robatori. Quan Diop posa la seva mirada en un collar que va pertànyer a Maria Antonieta, és per ajustar comptes personals i, de passada, posar una tireta sobre la ferida de la discriminació racial.

Aquest nou heroi ambigu parla de Lupin com el seu ‘mètode’: no pensa només en el robatori, sinó en totes les circumstàncies que podrien denunciar-lo; sap ser previngut a l’hora de crear-se una identitat; sap invertir totes les eines que troba al camí, algunes de poc usuals en les albors del segle passat, com les xarxes socials.

Notícies relacionades

Omar Sy, el nen bonic de França que triomfa a ‘Lupin’

‘El problema dels tres cossos’

El guionista George Kay, cocreador de ‘Criminal’ i part de l’equip de ‘The hour’ i ‘Killing Eve’, sembla haver estudiat a consciència l’obra de Leblanc. (Poca feina: enganxa avui igual que el 1905). El primer episodi enganya l’espectador com el seminal relat ‘La detención de Arsenio Lupin’, mentre que el segon es desenvolupa entre reixes, com ‘Arsenio Lupin en prisión’. La llegenda del personatge ressona a cada moment, tot i que la ‘Mona Lisa’ no sembli en perill, com a la pel·lícula de 1932 amb John Barrymore o cert episodi de la primera temporada de ‘Lupin III’.

Però ‘Lupin’ és clarament una sèrie del 2021, per bé (la seva consciència racial) i per a menys bé: a nivell formal abraça un dinamisme una mica confús, l’especialitat del director Louis Leterrier, que ja va desconcertar en la misteriosament exitosa ‘Ara em veus...’. El relleva després, també una mica misteriosament, la xilena Marcela Said, coneguda sobretot per les seves obres sobre els ecos de Pinochet.