Crítica de 'Veneno': catarsi transgènere

«Del que no es parla, no existeix. I el que no existeix, es margina». Sobre aquesta idea es construeix bona part de la identitat de ‘Veneno’, la sèrie per a Atresmedia Premium creada per Javier Calvo i Javier Ambrossi que ha aconseguit situar al centre del relat (i del debat social) la realitat ‘trans’ al nostre país a partir de la figura de l’emblemàtica Cristina Ortiz.

Només per això, ‘Veneno’ ja hauria de tenir reservat un panteó d’honor dins de la ficció televisiva del nostre país, pel seu necessari caràcter reivindicatiu i militant, per la seva forma de visibilitzar i legitimar un col·lectiu històricament maltractat a través d’un respecte i una sensibilitat inaudites.

Però la sèrie dels Javis és això i molt més. És un retrat tan apassionant com lúcid (i lúdic) de la història recent d’Espanya que ens porta des de la repressió i intolerància incrustada en la mentalitat provinciana fins a la cultura de l’espectacle televisiu fagocitador i la mitologia pop, passant per una contundent denúncia política al menyspreu de les institucions pels membres del col·lectiu ‘trans’.

En definitiva, un viatge per les ombres d’un passat massa recent que connecta amb el present per obrir una porta d’esperança al futur a través de les noves generacions. Els Javis fusionen totes aquestes línies temporals que repassen les diferents etapes de Cristina a través de la investigació periodística de Valeria Vegas (autora de la seva biografia, ‘¡Digo! Ni puta ni santa’) i tant a nivell narratiu com visual aquesta decisió es converteix en una de les troballes de la sèrie gràcies a unes imaginatives transicions.

Meravellós càsting d’actrius

Cada capítol es troba perfectament estructurat i tancat en si mateix, com si es tractés d’una unitat independent que es regeix a través de les seves pròpies regles. Els Javis són especialistes a captar moments de quotidianitat ‘kitsch’ (inoblidables les aparicions de Paca La Piraña), però també en aquesta ocasió són capaços de transgredir, d’introduir-se a les zones més fosques en un equilibri molt complicat d’aconseguir entre la cruesa i la tendresa, la innocència i la decadència. Part d’aquesta gesta també es deu a un càsting d’actrius apoteòsic (Isabel Torres, Daniela Santiago, Jedet, Lola Rodríguez i Paca ‘La Piraña’ al capdavant) i al talent dels Javis per compondre moments gairebé èpics, així com personatges (tot i que siguin secundaris) que es queden clavats en l’imaginari col·lectiu per sempre.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

En aquesta ocasió, han delegat la direcció en tres episodis. Mikel Rueda s’encarrega del capítol 3, ‘Acaríciame’, centrat en la constant experimentació de Cristina (i de Valeria com a mirall) per trobar la seva identitat i del 7, ‘Fue más o menos así’, que gira entorn de la fina línia que separa la veritat i la mentida, la fantasia i la ficció i que culmina amb la ja antològica escena de la discoteca al ritme de ‘You’re always on my mind’ de Pet Shop Boys mentre totes les cares de la Veneno, des que era el petit Joselito, apareixen en la pista de ball. Quant a ‘La maldición de las Onassis’, dirigit per Álex Rodrigo, sorprèn la força terrorífica i ‘gore’ de les seves últimes seqüències en un acostament inesperat al cine de terror.

‘La noche que cruzamos el Mississippi’ serveix com a carta de presentació, ‘Un viaje en el tiempo’, amb caires almodovarians, ens trasllada a la infantesa, ‘Cristina a través del tiempo’ s’endinsa a la rebotiga de la fama i dona pas al gradual aombrament de la Veneno i ‘Una de las nuestras’ dona sentit a la lluita col·lectiva. La minisèrie es tanca amb ‘Los tres entierros de Cristina Ortiz’, un rèquiem que remarca de forma continguda i emocionant l’esperit de la sèrie, la reivindicació dels referents, l’homenatge a una icona, per continuar construint un camí de tolerància.