'El colapso', la sèrie que retrata l'ensorrament de la civilització

S’ha convertit en una de les sèries més comentades d’aquest atípic estiu pandèmic. Es tracta d’‘El colapso’, una producció francesa del 2019 que ara ha recuperat la plataforma Filmin i que adquireix una nova dimensió, per a alguns profètica, enmig del panorama que estem vivint.

Hi assistim al final de la civilització tal com la coneixem. La crisi energètica dona lloc a la falta de subministraments i tota la cadena sobre la que se sustenta el sistema deixa de funcionar. No hi ha aliments als supermercats, ni gasolina a les estacions de servei, es provoca un èxode massiu de les ciutats, els rics intenten escapar a paradisos exclusius, mentre que la majoria de la població practica el ‘campi qui pugui’.

El pitjor de l’ésser humà

El caos i la violència, el disbarat i la desesperació s’apoderen de tot i l’esperit de supervivència individual s’imposa contra la solidaritat col·lectiva. La por i la desesperació condueixen a una exaltació del pitjor de l’ésser humà, amb totes les seves misèries posades en evidència. En definitiva, un espectacle apocalíptic de primer ordre que resulta incòmode de veure, ja que ens enfronta a les nostres pròpies pors en un moment en què el món que coneixem sembla descompondre’s dia a dia davant els nostres ulls, convocant la paranoia, l’estrès i l’angoixa.

Els responsables d’aquest experiment de malson s’agrupen al voltant del col·lectiu Les Parasites, compost per Bastien Ughetto, Guillaume Desjardins i Jérémy Bernard. Es van conèixer a l’Escola Internacional de Creació Audiovisual i van començar a fer curtmetratges distribuïts gratuïtament per Youtube. En els seus treballs ja incloïen algunes idees dels moviments alternatius ecologistes i pacifistes del seu país, així que era qüestió de temps que topessin amb les teories de la ‘colapselogia’, sorgida també a França i que promulga el final de la societat industrial després de l’explotació indiscriminada dels recursos, que arriben inevitablement a la seva fi. La unió de diferents crisis imbricades entre si, mediambiental, geopolítica, econòmica, nuclear i biològica (que inclou les pandèmies), donaria lloc a l’hecatombe.

Diferents perspectives

Sota aquest paraigua conceptual s’erigeix una sèrie composta per vuit episodis d’uns 20 minuts de durada que ofereix una panoràmica de tot aquest procés de canvi radical des de diferents perspectives. Cada episodi se centra en un escenari que representa el col·lapse en diferents estadis. El primer capítol té lloc en un supermercat on comencen a faltar articles de primera necessitat; el segon se situa en una gasolinera on es paga el combustible amb paquets d’arròs fins que s’acaba l’últim bidó i es desencadena un motí. En el cinquè, els responsables d’una central nuclear lluiten contra rellotge perquè no esclati el nucli i es produeixi una explosió radioactiva. El sisè, l’únic que apel·la als sentiments enmig d’una situació en què semblen no tenir cabuda, té lloc en una residència de gent gran, els més desprotegits, sols i desemparats contra una societat que els dona l’esquena.

Un dels aspectes més cridaners, i també més discutits de ‘El colapso’ (pel seu caràcter impostat) és que cada capítol està rodat en un pla seqüència. La càmera segueix els personatges de cada fragment en el seu particular descens als inferns i imprimeix immediatesa, frenesí i urgència a les accions, apostant per l’experiència immersiva i un hiperrealisme descarnat. La tècnica aconsegueix el seu zenit al capítol titulat ‘La isla’, en el que una dona navega amb el seu barco a la recerca d’una àrea restringida per a multimilionaris on se suposa que estarà fora de perill. Un exercici d’estil impecable ple de filigranes visuals que ens endinsa en una ‘survival movie’ en estat pur.

Arma de reflexió política

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

En els últims temps les distòpies s’han convertit en una arma de reflexió política. La causa de la destrucció del planeta ja no prové d’un meteorit gegant, sinó que és l’home l’únic responsable, com han deixat en evidència sèries recents com ‘Chernobyl’ o ‘Years and Years’, fins i tot pel·lícules visionàries anteriors com ‘Hijos de los hombres’.

‘El colapso’ podria inscriure’s dins del gènere de catàstrofes en estat pur. No deixa de tenir un component especulatiu (també hi pul·lula el moviment del survivalisme) i una base una mica tremendista i hiperbòlica, però en aquests moments d’incertesa en què hem sigut testimonis en primera persona de la fragilitat d’un sistema que no ha resultat tan fiable com esperàvem, el seu missatge adquireix un to revelador i inquietantment pròxim en el qual la realitat i la ficció es fonen i es confonen.