'Snowpiercer: Rompenieves', el tren distòpic torna a circular

En el principi, en els primers 80, va ser un gran còmic del dibuixant Jean-Marc Rochette i el guionista Jacques Lob, substituït després de la seva mort per Benjamin Legrand. Aquesta obra es pot aconseguir ara en edició integral de Norma Editorial, però a Espanya la vam conèixer serialitzada, a través de les pàgines de ‘TOTEM’, amb el títol no de ‘Rompenieves’, sinó de ‘Transglacial’.

En aquelles impactants vinyetes en blanc i negre, el planeta ha entrat en una nova era glacera després d’una catàstrofe climàtica. Els últims homes vius giren per aquesta Terra postapocalíptica a bord d’un tren arca de mil i un vagons. Rics i poderosos s’acomoden als luxosos vagons davanters; els més pobres s’amunteguen als vagons de cua. Un equilibri, o millor, un desequilibri així no pot ni ha de perdurar.

El rescat de Bong

Missatge ecològic i lluita de classes: dues constants de l’obra del director sud-coreà Bong Joon-ho, l’home de ‘Paràsits’, que es va obsessionar a adaptar el còmic immediatament després de descobrir-lo en una botiga de còmics a Seül. Abans que la part política i social, el va fascinar el limitat paisatge de l’acció. «Sempre m’han encantat els espais cinematogràfics molt foscos i molt estrets, allargats», comentava fa uns anys en la web de còmics CBR. Per exemple, les clavegueres de ‘The host’ i el túnel de ‘Memories of murder’. Això és igual, només que és un tren».

Del còmic original Bong va acabar quedant-se amb el just: la idea del tren arca (al qual va tallar vagons) i la ràbia revolucionària. Va reelaborar la història, va crear personatges i es va emportar tot el concepte a una terra pròpia d’acció barrejada amb sàtira. La pel·lícula del 2013 va ser un èxit a Corea i França, on es va estrenar primer, però a punt va estar d’arribar a molts territoris importants en versió massacrada pel productor i distribuïdor Harvey Weinstein.

Trajecte agitat en la televisió

L’antic Manstisores de Hollywood pretenia retallar 25 dels 126 minuts de la pel·lícula de Bong. ¿Què pensarà ara, a presó, de l’existència d’una nova ‘Snowpiercer: Rompenieves’ de 520 minuts?

O potser hauríem de dir 1.040, ja que aquesta adaptació en sèrie va ser renovada per a una segona temporada el maig del 2019, un any abans de la seva estrena: el dia 17 va arribar a la cadena TNT als Estats Units; aquest dilluns, dia 25, s’estrena a la resta del món a través de Netflix.

Aquesta classe de renovació prematura serveix per enviar un missatge de tranquil·litat entorn de projectes sobre els quals aletegen caos i polèmica. ‘Snowpiercer: Rompenieves’ n’és un. La notícia de l’adaptació va saltar el novembre del 2015. El gener del 2018, el seu ‘showrunner’ original, Josh Friedman (guionista de ‘La guerra dels mons’ versió Spielberg), deixava el tren per suposades «diferències creatives», però al mes següent precisava a Twitter que l’havien acomiadat per por que no fos «obedient».

Al voltant d’un mes després, Graeme Manson, cocreador d’‘Orphan black’, era fitxat com a nou ‘showrunner’. De nou des de Twitter, Friedman va criticar el seu reemplaçament per no haver-li trucat per preguntar-li per la seva sortida o donar-li les gràcies per haver fet un treball del qual ara s’aprofitaria. El director Scott Derrickson (‘Doctor Strange’) es va sumar al drama tuitaire: el guió del pilot era el «millor que havia llegit», l’episodi resultant podia ser el seu «millor treball» i, per cert, no pensava tornar al set per rodar noves escenes.

Misteri d’assassinat

Segons va explicar Manson en una trobada amb la TCA (Television Critics Association) a principis d’aquest any, del pilot original a penes queda res en el que s’estrena dilluns: «Crec que hi ha una petita part d’una espècie de ‘set piece’ d’efectes especials», va dir. «Però la sèrie es va reiniciar per complet quan vaig arribar. Vaig proposar un món diferent».

Ja des del primer episodi, dirigit finalment pel veterà de la tele anglesa James Hawes, queda clara la distància amb anteriors encarnacions de la història. D’entrada, hi ha molts personatges per tenir en compte, al voltant d’uns 25. El principal és Andre Layton (Daveed Diggs, del musical ‘Hamilton’), líder cuer que ha heretat la seva cautela del Curtis encarnat per Chris Evans en la pel·lícula del 2013. Layton té aliats, com la bondadosa Josie (Katie McGuinness) o el jove aspirant a maquinista Miles (Jaylin Fletcher), però també antagonistes, com el bel·licós Pike (Steve Ogg), que ja ha arribat al seu límit de paciència i vol encendre al més aviat possible la flama de la nova sublevació.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

En e món de Manson no regnen l’acció i la sàtira, com en el de Bong; també hi ha espai per a una trama procedimental. La Melanie (Jennifer Connelly, en el seu primer paper regular en televisió en un parell de dècades), cap de Serveis Generals, recluta l’exinspector d’homicidis Layton per resoldre un cas d’assassinat. L’heroi descobreix que una de les sospitoses és la seva antiga amant Zarah (Sheila Vand), d’algun temps ençà mudada al paradís bohemi conegut com Las Cadenas.

La sèrie no resisteix, almenys d’entrada, la comparació amb el film de Bong, que tenia en la simplicitat argumental una de les seves millors cartes. Es proposa un univers expansiu, es respecta la longitud original del tren, però la claustrofòbia pot ser el millor recurs emocional. Davant la poc inspirada elefantiasi narrativa, queda delectar-se amb el curós disseny de producció o la fotografia de John Grillo (‘Westworld’, ‘The leftovers’). Però potser aquesta bellesa distòpica no és suficient.