'Westworld' (T3): narratives múltiples i realitats falses

Hi va haver un temps, en els anys 80 i 90, en què el cine mirava la televisió com un material argumental i van arribar les adaptacions de sèries icòniques de l’edat d’or de la televisió nord-americana i britànica com ‘El fugitivo’, ‘Los intocables’, ‘Los vengadores’, ‘Misión: imposible’, ‘Maverick’  i ‘Twilight zone’. En els últims anys s’ha produït el procediment invers: ara són pel·lícules com ‘Fargo’, ‘The girlfriend experience’, ‘Psicosi’ –que va crear la telesèrie ‘Bates motel’ – o la francesa ‘Les revenants’ les que són adaptades a la cadència pròpia de la ficció catòdica per entregues.

‘Westworld’ és un altre cas simptomàtic d’aquesta relació d’anada i tornada entre els dos mitjans, cada vegada més condemnats a entendre’s. La sèrie creada el 2016 per Lisa Joy i Jonathan Nolan, germà del director d’‘Origen’ i ‘Dunkerque’, i produïda amb J. J. Abrams, es basa en la pel·lícula homònima feta el 1973 per Michael Crichton, a partir d’una de les seves novel·les, i estrenada entre nosaltres com ‘Ànimes de metall’. És un encreuament de ‘western’ i ciència-ficció ambientat en parc temàtic gegant amb una zona dedicada a l’Oest, una altra a la Roma imperial i una tercera a la violenta Europa medieval. Nolan s’ha centrat només en el parc del ‘western’ i ha estès, i de quina manera, les idees de Crichton en el seu relat menys transcendent.

Dilluns comença a HBO la tercera temporada d’aquesta sèrie que ha anat canviant a poc a poc cap a temes i espais molt més elaborats, de vegades difícils de seguir. Ja ho era la primera temporada, que es distanciava ràpid de l’original de Crichton per endinsar-se per unes tortuositats més dignes de la prosa cibernètica de Philip K. Dick: ¿qui soc realment?, es qüestionen els éssers creats per l’alta tecnologia per satisfer els desitjos d’aventura, violència i sexe dels rics assistents al parc temàtic.

No som lluny dels dubtes metafísics dels replicants de ‘Blade runner’. La segona temporada hi va incidir més a través del seu personatge central, Dolores (Evan Rachel Wood), un robot que pren consciencia, es planteja preguntes, vol respostes i lidera la revolta. Els bucles temporals tenen en aquesta tercera entrega un tractament diferent, així com la diferència/disputa entre els hostes (els humans disposats a passar-s’ho bé al parc) i els amfitrions (els replicants electrònics que s’han atipat de ser humiliats i manipulats). L’únic límit per als hostes era la seva imaginació. Però aquesta imaginació ja la tenen també els amfitrions.

En els dos capítols finals de l’anterior temporada deixem els amfitrions creuant una porta imaginària en la gran prada que els permetia entrar en una altra dimensió. Deixem Bernard (Jeffrey Wright), el cervell del parc Delos, dotant d’una entitat física nova a Dolores, i l’Home de Negre (Ed Harris) amb els seus dubtes entre la mortalitat i la imaginació: «Si continues fingint, no recordaràs qui ets», li havia dit la seva dona abans de treure’s la vida. Els humans no poden canviar, només són un breu algoritme. L’única cosa real és el que és irremplaçable.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

Narratives i falses realitats apareixen multiplicades en aquesta tercera entrega, en què es continua qüestionant de forma permanent cada realitat. Nolan i Abrams, que ja havien treballat junts a ‘Persons of interest’, s’allunyen del parc temàtic central. «Es viu tant com una persona et recorda», havia dit Dolores, així que les vivències i els records es confonen en diferents nivells de realitat, cosa que propicia uns girs constants.

La nova temporada comença en un Neo-Los Angeles futur d’automòbils transparents i bellesa nocturna. Visualment, la sèrie resulta més sofisticada i tecnològica. S’hi suma un personatge nou, l’encarnat per Aaron Paul (‘Breaking bad’), un tio que treballa en la construcció amb un gran robot i freqüenta personatges tèrbols, i que serà fonamental en les noves peripècies revolucionàries de Dolores. Els temps i èpoques se n’introdueixen uns dins d’altres: dues llargues seqüències a la Itàlia ocupada pels nazis on Maeve (Thandie Newton) se sorprèn parlant en italià, dient-se Isabelle i ajudant els partisans; les peripècies de Bernard al sud de la Xina per aclarir els múltiples enigmes generats per la seva pròpia conducta; la tornada de Maeve al laboratori de Delos on es va originar tot, amb els cadàvers dels amfitrions escampats pel terra i a punt de ser reparats; el deliri de l’Home de Negre que evoca a casa seva, completament destrossada, la nit del suïcidi de la seva dona i l’aparició de la filla ensangonada que va matar. Cada vegada més lluny de Crichton i més a prop dels mecanismes mentals de Jonathan Nolan.