Les millors sèries polítiques per sobreviure a una altra campanya electoral

‘The politician(Netflix) és l’última incursió de les sèries en un àmbit tan donat a intrigues i trames enrevessades com el de la política. Ryan Murphy planteja un acostament similar al d’‘American vandal’ (Netflix) o ‘Moonrise kingdom’: satiritzar el món dels adults amb adolescents com a protagonistes. Com en la seva aclamada‘Glee’ (Netflix), Murphy torna als passadissos plens d’hormones i dubtes d’un institut per narrar l’inici de la carrera política de Payton Hobart, ambiciós adolescent determinat a arribar a la Casa Blanca. Les eleccions a la presidència del consell estudiantil són el punt de partida per ridiculitzar la pitjor cara de la política. Un bon refugi per als que vulguin sobreviure a l’enèsima campanya electoral.

No només es poden notar a ‘The politician’ traces de‘Glee’ sinó també de‘Nip/tuck’ (FX), el primer gran èxit de Murphy, tant en els crèdits com en la despietada crítica a les vides de plàstic dels potentats. Els diàlegs punxants («vaig ser un polític, no un ésser humà», diu un dels protagonistes) volen parodiar el cinisme imperant en el gremi polític, les promeses inversemblants i el sacseig constant als votants. Malgrat això i al gran elenc d’actors, amb una colossal Jessica Lange, el resultat (almenys en la temporada inicial) acaba sent una cosa desigual i inconnexa. Però brilla amb llum especial per ser de les poques sèries del subgènere que l’aborden des de la comèdia.

‘El ala oeste de la Casa Blanca’, el referent

‘El ala oeste de la Casa Blanca’(Warner Bros) continua sent, dues dècades després de l’estrena, el referent amb majúscules de les sèries polítiques. Magnètica, intel·ligent, brillant... rebuscant a la rebotiga política, la mentd’Aaron Sorkin  va brindar molts moments memorables al llarg de les seves set temporades. Hi destaca el ja immortal monòleg amb què el president Martin Sheen portava a l’absurd els discursos dels que utilitzen la Bíblia per emparar actituds reaccionàries.

‘House of cards’, un castell de cartes que es va ensorrar

Des de l’obra mestra de Sorkin cap producció política havia aconseguit captar tant l’atenció com la recargolada ‘House of cards’ (Netflix). Però el castell de cartes es va ensorrar quan Kevin Spacey, pilar de la sèrie en el paper del maquiavèl·lic Frank Underwood, es va veure embolicat en una espiral d’escàndols sexuals. A diferència de Bill Clinton, a ell sí que li va costar el càrrec de president: els responsables de la sèrie van haver de matar el personatge, que ja no va aparèixer en l’última temporada.

Ray Donovan i Thomas Shelby, cosins llunyans

‘Scandal’ (ABC) també s’endinsa pel despatx oval a través de la relació amorosa del seu llogater amb Olivia Pope, que es guanya la vida solucionant problemes a l’estil del senyor Lobo com una sorprenent versió femenina de Ray Donovan. El fill del bergant Mickey Donovan també se submergeix en les tèrboles arenes polítiques en la seva última temporada, de la mà d’una estel·lar Susan Sarandon. En un dels molts paral·lelismes entre el clan dels Donovan i el dels Shelby, el mateix passa en la cinquena entrega de ‘Peaky Blinders’ (Netflix), amb l’entrada de Thomas Shelby al Parlament britànic. «Bandes, guerres, treves.... Res que ja no conegués», sentencia algú tan acostumat a viure al marge de la llei com aquest gàngster de llengua tan afilada com la seva gorra. Winston Churchill, personatge recurrent en aquesta trama ambientada al Birmingham d’entreguerres, torna a emergir en la temporada més política d’aquesta sèrie de culte. 

‘Made in Europe’

Tot i que la gran majoria tenen la Casa Blanca com a escenari, d’Europa va sorgir també una de les millors creacions del subgènere d’aquesta dècada: ‘Borgen’ (Danmarks Radio). Tan o més fascinant que Birgitte Nyborg, la inesperada primera ministra danesa, resulta el Rasputín de la política del país de Hamlet, Kasper Juul. L’actor que interpretava el maquiavèl·lic assessor era Pilou Asbæk, que apareixeria en el tram final de ‘Joc de trons’ (HBO) en el paper d’Euron Greyjoy. De fet hi haurà qui cregui que, dracs a part, no hi ha cap ficció més realista sobre intrigues polítiques que‘Joc de trons’.

Terrorisme i política, còctel explosiu

Seguint la línia de‘Homeland’  (Showtime), ‘Bodyguard’ (ITV plc / Netflix) va batre rècords d’audiència al Regne Unit. La trama juga magistralment amb la tensió i la intriga sobre què s’amaga darrere de l’enigmàtic guardaespatlles de la ministra d’Interior britànica, mantenint fins al final el dubte de si realment vol prevenir o provocar un magnicidi. La barreja de terrorisme i política sol donar interessants còctels televisius. Keither Sutherland, que va aconseguir la glòria com a agent en la lluita contra el terrorisme en l’immortal Jack Bauer a ‘24’, es converteix en president dels EUA en‘Sucesor designado’(Netflix) després que un atemptant acabi amb tot el Govern. La fascinació que generen aquestes produccions va portar fins i tottres exsecretaris d’Estat dels EUA, Hillary Clinton, Colin Powell i Madeleine Albright, a fitxar per ‘Madam Secretary’ (CBS / Movistar+), una de les millors i més celebrades aproximacions a les intrigues palatines al Capitoli.

‘Black mirror’ i ‘Years and years’, populisme i distopies

Notícies relacionades

'The politician', una altra aposta endimoniada de Ryan Murphy

‘El problema dels tres cossos’

‘Black mirror’ (Netflix) ha tingut grans incursions al tauler polític. Des del capítol de Waldo, un os de dibuixos animats que comença com a forma de trolejar els polítics i acaba com a cibercandidat, fins al del dilema del primer ministre britànic, sobre si s’ha follar o no un porc perquè uns segrestadors alliberin la princesa. Rory Kinnear, que interpreta l’astorat primer ministre, apareix també a ‘Years and years’ (BBC / HBO), una de les últimes sensacions al món de les sèries que traça, amb tocs de ‘Black mirror’, l’ascensió del populisme a través de la mirada de Vivienne Rook, el provocador personatge que encarna amb mestria Emma Thompson.

La broma infinita de ‘Sí, ministre’

Poques sèries s’han atrevit, com ha fet ‘The politician’, a abordar el món de la política des de l’humor. De les actuals, la més exitosa ha sigut ‘Veep’ (HBO), que amb la hilarant Julia-Louis Dreyfus creava situacions que semblaven absurdes i inimaginable fins que Donald Trump va canviar les regles del joc. Però ni ‘Veep’ ni ‘The politician’ han aconseguit superar la millor comèdia política de la història, que continua resistint meravellosament el pas del temps: ‘Sí, ministre’. Hilarant i visionària sèrie de la BBC, en un dels seus diàlegs més memorables ja aventurava fa més de tres dècades el sentit del ‘brexit’. «El Regne Unit ha tingut el mateix objectiu en política exterior en els últims 500 anys. Crear una Europa desunida [...]. Divideix i venceràs. ¿Per què canviar ara quan ha funcionat tan bé? Havíem de trencar-ho tot i per això havíem d’entrar. Ho vam intentar des de fora però sense èxit».