ESTRENA A NETFLIX

'The politician', una altra aposta endimoniada de Ryan Murphy

the-politician

the-politician

3
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La primera sèrie sorgida del lucratiu acord del megaproductor Ryan Murphy amb Netflix (recordem, 300 milions de dòlars per cinc anys) no podia ser una cosa modesta, sinó una cosa com ‘The politician’: un drama satíric ambiciós i provocador, visualment fastuós, superpoblat d’estrelles, destinat no a una sola temporada, ni a dos, sinó plantejat com una pentalogia d’escalades èpiques cap al poder.

En cada temporada, el seu heroi (és un dir), el mig sociòpata Payton Hobart (Ben Platt), tan determinat en els seus objectius com la Tracy Flick d’‘Election’, s’hauria de presentar a unes eleccions diferents. Les últimes, les presidencials dels EUA, una cosa en què va somiar ja als 7 anys. En els episodis que avui debuten a Netflix, el veiem proposar-se un desafiament una mica menor, només un petit pas inicial: convertir-se en president del consell d’alumnes del seu institut de Santa Barbara.

En el progressista i feminista 2019, ser home, blanc i ric ja no dona tants avantatges com en èpoques anteriors, així que Hobart topa amb bastants esculls al llarg del camí; un dels primers, quedar en llista d’espera a Harvard. Quan pregunta a la seva mare adoptiva (Gwyneth Paltrow) com pot ser que els seus germans bessons entressin i ell no, la sempre elegant Georgina contesta que, per descomptat, van comprar la seva admissió. (No, no és una referència al recent escàndol dels suborns de pares famosos a universitats d’elit: el guió es va escriure vuit mesos abans de l’escàndol).

Per complicar la situació, el principal rival polític de Hobart és algú a qui adora, River (David Corenswet), el seu antic professor de mandarí i examant, que s’ha presentat a les eleccions per suggeriment de la seva nòvia, l’Astrid (Lucy Boynton), una mica la Lady Macbeth d’aquesta funció.

Aconsellat pels seus directors de campanya (impagables Laura Dreyfuss, Theo Germaine i Julia Schlaepfer), Hobart decideix buscar una vicepresidenta que resulti autèntica, i la troba en la malalta de càncer Infinity (Zoey Deutch), supervisada per una àvia impossible (Jessica Lange desencadenada). Aquesta jugada tampoc li sortirà perfecta. En una sèrie de Murphy, qualsevol aparença és enganyosa i les trames peguen, més que girs, autèntiques batzegades.

Univers Ryan Murphy

‘The politician’ té alguna cosa d’insolent ‘megamix’ de temes i estils explorats anteriorment per Murphy, que de nou comparteix autoria amb Brad Falchuk i Ian Brennan, com a ‘Glee’ i ‘Scream queens’. De ‘Glee’, té la música: tampoc era qüestió de desaprofitar els talents com a cantant i músic del protagonista Ben Platt, guanyador del Tony al millor actor de musical per ‘Dear Evan Hansen’.

Com a ‘Nip/Tuck, a golpe de bisturí,’ Murphy es riu dels capricis de la gent rica, que ja deu conèixer bé. Quan s’acosta al ‘thriller’ paranoide, que ho fa, gairebé es pot pensar en ‘El asesinato de Gianni Versace’. I, malgrat que tot és, en essència, un gran serial trash, Murphy i amics es permeten moments de sinceritat: el dol és aquí tan seriós com a ‘The normal heart’. Els tons es combinen alegrement, no sempre fluidament, però mai avorridament.

Empremtes d’Ashby i Anderson

Notícies relacionades

Al principi de la sèrie, podem llegir aquest avís: «‘The politician’ és una comèdia sobre valor i ambició, però per a gent amb problemes de salut mental pot resultar pertorbadora». Potser ho han inclòs per evitar problemes pel seu ús recurrent del tema del suïcidi, a la recerca de ‘pathos’, però també d’humor. «Aquesta és la quarta vegada que es tiren per la finestra quan intent trencar», diu el personatge de Paltrow en una broma que, potser, hauria aplaudit el gran Hal Ashby, autor de la comèdia de culte amb simulacres de suïcidi ‘Harold & Maude’Hal Ashby.

Murphy reconeix a Ashby com un dels seus asos de guia i alguna cosa hi ha d’ell a ‘The politician’, com el seu qüestionament del privilegi blanc. A nivell de forma, la sèrie deu més a un dels seus hereus més estetes, Wes Anderson, que sembla una clara influència ja des dels crèdits fetitxistes al so del ‘Chicago’ de Sufjan Stevens. També molt ‘andersoniana’ és la tendència als plans simètrics i frontals, ideals per capturar un món en el qual tot sembla mesurat al mil·límetre. I dins del qual, no obstant, bull la confusió.

Els altres projectes  

<span style="font-size: 1.6rem;">Ted Sarandos, president de Netflix, no té motius per trucar a Ryan Murphy i dir-li que es posi les piles. Ja estan molt avançades dues sèries més: ‘Ratched’, una preqüela d’‘Alguien voló sobre el nido del cuco’ amb Sarah Paulson, i ‘Hollywood’, carta d’amor al Tinseltown dels anys 40; a l’actor Darren Criss se li va escapar que la veurem el maig del 2020.</span>