PRENEU-VOS-HO EN SÈRIE

¿Valen la pena les sèries d'Apple TV+?

Ressenyem, de la més a la menys interessant, les primeres quatre grans apostes del nou servei

zentauroepp50702403 serie dickinson191102130555

zentauroepp50702403 serie dickinson191102130555

3
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Finalment per aquí vam poder veure les sèriesd’Apple TV+. I no, la premsa no va poder veure-les abans, com als Estats Units, sinó el mateix 1 de novembre, data de llançament. Però no deixem que aquesta petita ofensa als nostres instints divulgatius espatlli la nostra opinió sobre els primers grans llançaments, que ressenyem a continuació de més a menys interessant.

‘Dickinson’, una veu avançada al seu temps

La relativa sorpresa del desplegament inicial és ‘Dickinson’, acostament més o menys irreverent a l’adolescència de la poeta Emily Dickinson (excel·lent Hailee Steinfeld). En la visió alternativa de la Nova Anglaterra del XIX que proposa Alena Smith, la rebel Dickinson pot dir renecs molt contemporanis. I la millor música per reflectir la seva foscor i els seus desitjos reprimits dista de ser clàssica de l’època: és electro-pop amb extra d’angst (com el de Billie Eilish) o trap de primer ordre (A$AP Rocky amb Skepta).  

‘Dickinson’ es va anunciar com a comèdia, i certament, l’entrada d’alguns talls musicals resulta tan estrident com hilarant. Però molt a poc a poc, sobretot quan es revela la relació oculta d’Emily amb Sue (Ella Hunt, d’‘Ana y el apocalipsis’), el que podria haver sigut una versió més continguda d’‘Another period’ es revela més afí a la ‘Maria Antonieta’ de Sofia Coppola: és el retrat lúdic però seriós d’una dona que prova d’imposar la seva expressió personal en un entorn marcat per la rigidesa i les convencions.

‘The morning show’, el poder de les estrelles

Aquesta mateixa sèrie, amb altres actors potser una mica menys populars, seria bastant digna i potser fins i tot obligatòria per als obsessos dels mitjans. Però les estrelles poden ser-ho tot, i val la pena deixar-se una bona part del pressupost en algunes d’aquestes perquè saps que portaran el teu producte a un altre nivell.

Jennifer AnistonReese Witherspoon i Steve Carell estan desencadenats, irresistiblement desencadenats com, respectivament, la copresentadora d’un informatiu matinal, una idealista reportera del sud (amb rastres de la Holly Hunter d’‘Al filo de la noticia’) i el ‘partenaire’ televisiu de la primera fins una onada de denúncies per assetjament sexual.

Només de posar la càmera davant d’ells ja hi hauria espectacle, però la directora, Mimi Leder, desborda intel·ligència i perícia mentre segueix un repartiment en realitat bastant coral pels racons d’aquest programa fictici tan semblant al ‘Today’ de l’NBC.

‘See’, construint un món

¿O seria millor dir ‘reconstruint el món’? ‘See’, creació de Steven Knight (‘Peaky Blinders’), se situa al nostre món conegut, només que en una versió trastocada per un virus letal que ha reduït la població a menys de dos milions de persones i que ha deixat cecs aquests supervivents. Jason Momoa encarna Baba Voss, cap del llogarret Alkenny i marit de Maghra (Hera Hilmar), una dona que va arribar a la tribu embarassada d’un altre home i que, segons els temibles caçabruixots, podria ser bruixa. Els seus bessons neixen amb la capacitat de veure. 

Tan a prop dels relats de Conan el Cimmerio (que Momoa ja ha encarnat) com del Saramago d’‘Assaig sobre la ceguesa’, aquesta sèrie d’aventura èpica sembla un intent desesperat de trobar uns ‘Joc de trons’. Però tampoc ens deixem encegar pel cinisme. ‘See’ mereix un cop d’ull i un respecte, tant per la ploma de Knight com per la direcció de Francis Lawrence, que sembla voler emular el Michael Mann de ‘L'últim dels mohicans’ en alguna cruenta escena de batalla.

‘Para toda la humanidad’, èpica poc inspiradora

I la petita decepció és, almenys ara per ara, aquest drama d’història alternativa cocreat per Ronald D. Moore, en què s’elucubra sobre els efectes d’un allunatge soviètic anterior al nord-americà. Almenys en la recta inicial, la proposta resulta poc inspiradora: ni l’acció resulta particularment espectacular –una cosa que pot arribar a entendre’s per qüestions de pressupost– ni el retrat social i psicològic gaire ressonant. Volíem la lluna. 

               

Notícies relacionades