El final de 'Joc de trons': el triomf d'una èpica íntima

En un número antic de ‘The New Yorker’, George R. R. Martin va dir que havia seguit ‘Perdidos’ amb fascinació i que s’havia sentit “estafat” pel final. Si avui entra a les xarxes, probablement rebi una mica de la (injusta) medicina que van rebre els autors de ‘Perdidos’ avui fa gairebé nou anys. El final d’una sèrie amb tants personatges, tantes històries secundàries, tantes lleialtats en lluita mai podrà satisfer tothom. Aquest cronista, malgrat la seva complicada relació amb la sèrie, de tots els evidents alts i baixos, només els pot dir a Benioff i Weiss: “Bona feina”.

Això mateix: en realitat, si s’ha de felicitar o culpar algú pel final de ‘Joc de trons’, és més als ‘showrunners’ que al pare de la saga. El final dels llibres podria ser diferent, almenys si ens atenim a les paraules del productor Bryan Cogman abans de l’estrena de la sisena temporada, primera en què ja no es van seguir els llibres al peu de la lletra, per bé (tot va guanyar tensió narrativa) i per mal (els diàlegs eren menys Shakespeare). Des d’aquell dia, va apuntar Cogman, havíem de parlar d’un Ponent 1 i un Ponent 2, aquest últim la versió ‘alternativa’ que veuríem a la televisió.

Si no els ha agradat aquest final de ‘Joc de trons’, no es preocupin: encara en queda un altre. Això si Martin supera tots els seus bloquejos creatius i limita la seva participació en aquesta preqüela/‘spin-off’ sobre, entre altres temes, l’origen dels Caminants Blancs. Però aquest final ja existent és un dels millors episodis de la sèrie, un en què Benioff i Weiss perfilen amb una perícia estranya aquest equilibri entre l’èpica i la intimitat buscat des del principi.

Els finals de temporada de ‘Joc de trons’ han sigut tradicionalment de transició; paisatges després d’una batalla, reflexió compungida i presa de decisions abans de la conflagració següent. Aquí tot es repeteix, tret d’això últim. La sèrie ha d’arribar a la seva fi amb unacerta sensació de resolució, i això passa en aquest cas per la democràcia, la independència dels regnes, la instal·lació d’un nou ordre abans que algun fill decideixi repetir el pecat d’algun pare. Decideixi o s’hi vegi abocat: el determinisme mana.

La velocitat de les últimes temporades cedeix aquí el pas a un drama falsament reposat (cada paraula i gest importen) no exempt d’un component espectacular. ‘Joc de trons’ s’ha basat, al llarg de les vuit temporades, en un equilibri i gairebé un contrast entre la conversa d’alcova i l’acció megalòmana. En algunes temporades, com la cinquena, aquestes converses semblaven només una successió d’uns preparatius una mica àrids per a l’acció explosiva dels tres últims episodis, en particular ‘Hardhome’, un ‘Salvem el soldat Ryan’ a la inversa, en què l’objectiu era pujar a les barques. ‘El tron de hierro’ és un gran episodi perquè, a més de tenir diàlegs definitius, camina sobrat de grans imatges (totes les que envolten la mort més significativa) i demostra que l’alè èpic pot rimar amb la intimitat.

Hi haurà qui parli d’un final complaent. Però és, sobretot, coherent. Coherent amb la mena de sèrie que ‘Joc de trons’ ha acabat sent els últims anys,menys cínica i moralment ambigua del que va ser al principi. Si va cridar tant l’atenció els seus primers dies, va ser perquè la seva espasa i bruixeria no tenien tant de Tolkien com del Verhoeven d’‘Els senyors de l’acer’, és a dir, als dracs s’hi sumaven la sensualitat i la carnisseria; una visió gens ‘new age’ de la guerra i el poder feudal.

No se sabia ben bé en quin bàndol està, o si calia estar de part d’algú. Una escena de violació podia tenir prolegòmens ambigus. La violència gràfica es podia repartir per igual entre adults i nens (per néixer). La sèrie s’ha autocorregit amb el temps, rebaixant els nus femenins, apuntant una mica més clarament cap als herois i els dolents de la funció, i convidant a observar Ponent com un continent on podria valer la pena viure, malgrat els conflictes armats i la inestabilitat.

Però fins i tot quan els seus personatges es decantaven més clarament cap a algun costat de la balança del bé i el mal, les interpretacions han traspuat sempre una humanitat complicada: Cersei va merèixer un final millor perquè Lena Headey sempre ha sigut la millor, i ens hem cregut certes evolucions i canvis d’Arya per la immensa expressivitat de Maisie Williams, que no hauria de tenir cap problema per transcendir aquest tità cultural.

Notícies relacionades

'Joc de trons' 8x6: Un final que portarà cua (atenció, espòiler)

¿Hi ha vida després de 'Joc de trons'?

Però les estrelles de la sèrie no són només Martin, estimat per tot això i odiat per viatjar tant en comptes de continuar escrivint; ni Benioff & Weiss, als quals s’ha sol·licitat complicar una mica més l’univers ‘Star wars’; ni aquest repartiment coral en què Diana Rigg i la seva memorable Olenna Tyrell haurien d’haver tingut encara més participació. S’ha de parlar més d’un grapat de directors capaços de negar amb rotunditat la funcionalitat del llenguatge televisiu. Neil Marshall i les imatges bèl·liques de lirisme impactant d’‘Aguasnegras’; Alex Graves i la seva estilització suprema a ‘El león y la rosa’ o ‘La montaña y la víbora’; Miguel Sapochnik i el treball de càmera visceral però virtuós de ‘Las campanas’, l’episodi en què la forma supera a la dramatúrgia... Tots han contribuït enormement a convertir ‘Joc de trons’ en aquesta gran història capaç d’unir els públics més diversos al voltant d’una foguera virtual.

Martin va parlar un dia de la seva saga com a “infilmable”, però ‘Joc de trons’ ha acabat sent una realitat inevitable. Ara arriba un cert buit de poder que potser no ocupi cap imitació futura, sinó una cosa completament diferent. Una altra bona història.