Creadors artístics sobre salut mental: "L'emoció és certa, no encarcarada ni de fast food"

Per interès o per subvenció?

"És inevitable que el món artístic aculli cada vegada més propostes de persones psiquiatritzades o no que han passat per un problema de salut mental", celebra Javier Jareño, cantautor i activista. Pau Masaló, creador i director que treballa la performance i l'espai públic, també està content que s'hagi començat a "exigir més pluralitat en les programacions d'aquestes temàtiques". Però hi afegeix un altre motiu: "Moltes subvencions oficials demanen que en la programació de teatres públics s'incloguin propostes diverses; els teatres ho fan una mica com una obligació i hauríem d'aconseguir que fos una realitat per si sola".

Claudia Simone, creadora brasilera de teatre amb mirada feminista, antiracista i antimanicomial, se'n felicita: "Atraiem molta més gent perquè ara estem parlant en primera persona, jo explico la meva història, que és la d'altres persones, i això té un poder molt fort, perquè som nosaltres qui apliquem les nostres narratives, travessats per totes les coses que podem produir des de la cura de nosaltres mateixos; és evident que després de la covid tothom estava malament".

Hi pot haver, doncs, un cert risc burocràtic per quedar bé en l'auge de la salut mental a l'escena? "Som militants, la militància ha de qüestionar coses contra l'interès econòmic, perquè no som mercaderies", exposa Simone. "Som atacats per ser manipulats", afegeix.

"L'art batega com batega la societat, avui és més fàcil explicar un problema de salut mental que fa 10, 20 o 30 anys —descriu Jareño— i ara moltes figures públiques parlen de trastorns mentals, és molt esperançador, i està una mica de moda parlar dels dimonis propis, però per a mi és necessari; que se'n treu interès crematístic? Millor amb això que invertint en armes". "Encara que s'obri la porta amb alguna cosa una mica falsa en la programació, aquests espais s'han d'ocupar des de dins, aquesta és l'estratègia; ja que la institució permet aquesta escletxa, fem-la gran", afegeix Masaló.

Com fer servir l'autoficció?

"És una història que parteix de mi —detalla Simone— però és col·lectiva i té a veure amb el context social, és una altra mirada, una altra narrativa; per a mi, quan parlo de mi, parlo de nosaltres, d'històries reals, però es poden crear altres imaginaris". "Un cop s'obre l'olla dels trastorns mentals i fins i tot es fa viral, és recurrent i necessari recórrer a aquesta eina de l'autoficció —opina Jareño— i quan parlo d'un psiquiàtric on he estat dues vegades, commou totes les persones: del jo al nosaltres".

També Masaló creu que és bàsic passar del jo al nosaltres, perquè, si no, es pot convertir en una experiència tancada. "En teatre, l'autoficció és la base, però estàs veient una obra de teatre, no una conferència d'algú sobre la seva vida".

Riure amb els bojos?

"Si nosaltres no estem legitimats a riure'ns de nosaltres mateixos, qui ho estarà?", opina Jareño, activista de l'Orgull Boig, que reivindica buidar de contingut els insults per transformar-los en un crit de resiliència i lluita. "L'humor és una eina política per sacsejar la realitat social; des de l'orgull, amb l'autoestima ben col·locada, pots fer humor, i és una eina molt eficaç per portar temes a escena sense acabar fent pamflets polítics". Claudia afegeix que el riure és molt important, en el seu treball amb Els Oprimits, "per poder deixar sortir les coses i abordar altres assumptes; ens riem de nosaltres". Al Brasil hi ha 'blocos' de carnaval que també fan servir el sentit de l'humor ocupant el carrer.

Un pòsit més subtil

Els tres creadors celebren que en el públic es generi una emoció genuïna. "La capacitat d'empatia de l'espectador és més gran perquè l'emoció és certa, no encarcarada ni de 'fast food' del teatre més convencional, que t'emociona, però al cap de dues hores ja te n'has oblidat i estàs en una altra cosa; és un tipus d'empatia que deixa un pòsit més subti, però més durador en el temps", exposa, per la seva experiència, Pau Masaló. "L'art és la constatació que la vida no basta, i la pulsió creadora ve d'alguna cosa que t'acolloneix, et fa riure o plorar", afegeix Jareño.

Es normalitzarà la salut mental a l'escena?

Notícies relacionades

Els farmacèutics alerten que la falta d'alguns medicaments de salut mental angoixa alguns pacients

José Luis Bimbela, psicòleg: "L'ésser humà aspira a la bondat, l'optimisme és una decisió ètica"

Jareño espera que "arribi un moment en què parlar d'emocions, d'abismes propis, no sigui singular sinó majoritari". "Espero que siguem molt diversos —desitja Simone—, que hi hagi convergències de lluita, parlar de classe, raça, gènere contra una ideologia que vol destruir-nos; un futur amb extrema dreta és futur, un sense ella és un altre futur, en la lluita antimanicomial, antiracista".

Pau Masaló creu que en el futur "les expressions artístiques autèntiques continuaran, perquè és un impuls inevitable, amb més reivindicació o més normalitzat, i espero que d'aquí a trenta anys hi hagi una transversalitat més real en els càstings, en els projectes, en què no sigui necessari parlar de les seves problemàtiques personals, sinó que hi hagi una professionalització real de ciutadans diversos en les programacions culturals".