Belén González, Ministeri de Sanitat: “Els psicofàrmacs en salut mental no són la solució, la salut mental és moltíssim més complexa”

-Des del Comissionat s’ha defensat una mirada de la salut mental més psicosocial i menys biologicista. En què es concreta aquest canvi de paradigma més enllà del discurs?

-Una de les concrecions és l’Observatori del Suïcidi. Si penséssim que els problemes de salut mental són exclusivament biològics i que només s’han d’abordar des del sistema sanitari, estaríem completament equivocats i només faríem polítiques assistencials. Però no és així. On estem fent més feina és en la coordinació de polítiques amb altres àmbits. Per exemple, amb Joventut, en col·lectius especialment vulnerables com la infància migrant o els menors no acompanyats, per poder fer trajectòries d’acompanyament i prevenir problemes de salut mental greus en el futur.

-I en l’àmbit de l’ocupació?

-Estem treballant amb la Seguretat Social, amb Treball i amb l’Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball, per reconèixer que les circumstàncies laborals són un determinant clau en el desenvolupament de problemes de salut mental. Això fins ara no està reconegut al nostre país, però és una realitat que vivim dia a dia en els nostres cossos quan anem a treballar.

-Fins on pot arribar el sistema sanitari davant de patiments que no tenen un origen exclusivament clínic?

-El sistema sanitari ha de mantenir una mirada comunitària. Té limitacions lògiques: una psiquiatra no és una advocada laboralista, no pot aconseguir-te un habitatge adequat ni fer d’advocada en violència de gènere. Tant de bo poguéssim fer tot això, però tenim unes limitacions molt concretes.

Ara bé, el que sí que pot fer una psiquiatra és reconèixer aquests factors. Si una persona arriba amb una depressió atroç perquè fa 20 anys que viu una situació de violència de gènere, pot reconèixer que el que està passant és que travessa una situació que determina les emocions que té. Això és molt diferent de dir-li que el que té és un diagnòstic i una malaltia mental que passa al cervell. L’enfocament és radicalment diferent.

-Vostè ha parlat de la necessitat de no reduir la salut mental a una resposta farmacològica. Tot i això, moltes persones continuen sortint de la consulta amb un psicofàrmac com a resposta principal o única. Per què passa això?

-L’atenció primària està molt desbordada per l’assistència i, davant la incapacitat de donar respostes més complexes o contextuals, moltes vegades s’opta per una cosa que considerem ràpida: prescriure un psicofàrmac. Però mai no hauria de ser més ràpid prescriure un psicofàrmac que fer un abordatge comunitari i narratiu del problema que està tenint el pacient.

Els psicofàrmacs tenen una repercussió que hauria de comportar, com a mínim, tant temps d’explicació, seguiment i atenció com una intervenció narrativa que tingui en compte els determinants socials. Ara bé, no és excloent. El psicofàrmac, en si mateix, no suposa un problema per si sol. Depèn de en quin context es dona i amb quin relat es dona. El que és clar és que no pot ser l’única resposta.

-Com es pot reduir aquesta resposta farmacològica en un sistema en què els professionals tenen tan poc temps per consulta i estan tan saturats?

-Cal fer seguiment, explicar efectes secundaris, atendre els problemes que genera, la dependència, les noves consultes. Pensar que donar un psicofàrmac comporta menys feina i menys temps que una intervenció narrativa és un error. I després hi ha la idea que jo soc l’única que està a la consulta i que ho he de respondre tot. Però treballem en equips multidisciplinaris. En salut mental moltes vegades evitem incrementar fàrmacs o prescriure’ls perquè els pacients poden tenir temps per parlar amb la seva infermera de referència.

-També hi ha persones que acudeixen a la consulta demanant una solució ràpida, moltes vegades en forma de benzodiazepina o de medicació per continuar funcionant. Com es trenca aquesta dinàmica sense culpabilitzar ni pacients ni professionals?

-La gent arriba ja diagnosticada de casa perquè ho ha vist a les xarxes socials, perquè l’hi ha comentat un amic, perquè s’ha fet un diagnòstic en línia o perquè ha anat a la privada i li han fet una avaluació. La gent arriba autodiagnosticada i, efectivament, amb una petició de resolució ràpida del problema. I això ens situa als professionals davant d’un problema enorme per desmuntar aquest relat. Però no es desmunta només des de les consultes. Quan com a societat diem que tenim un problema de salut mental i l’única resposta que se’ns acut és demanar més professionals de salut mental, el que estem dient és que ho resolguin ells. Si, en canvi, diem que necessitem accés a l’habitatge, aquí la cosa canvia.

-Creu que el pes històric del model farmacològic ha condicionat la manera com entenem i abordem el patiment psíquic?

-Sí, sens dubte. Sempre hem estat amb la història de la bala de plata en salut mental. Primer van ser els ISRS, després altres antidepressius, després els antipsicòtics de primera generació, els de segona generació, l’esketamina, i ara apareixen els psicodèlics com la nova gran promesa que solucionarà els problemes de salut mental. Aquesta història l’hem sentida repetida amb cada psicofàrmac que ha aparegut.

I cap d’ells ha contribuït a reduir la càrrega de malaltia mental ni en la nostra societat ni en cap altra. Per tant, els psicofàrmacs en salut mental no són la solució. La salut mental és moltíssim més complexa que pensar que es tracta simplement d’una malaltia que es pot corregir amb una pastilla per resoldre un desequilibri.

-Moltes entitats del tercer sector, que són en el dia a dia amb persones amb experiència viscuda, denuncien que encara esperen plans, recursos o compromisos que no acaben d’arribar. Què els diria?

-Som en un camí. No hem arribat al final, és clar. Ens queda moltíssima feina per fer. Però des del principi al Comissionat vam tenir clar aquest compromís. Tant de bo tinguéssim més finançament i poguéssim fer canvis molt més ràpids. Però portem dos anys i mig i les polítiques són una mica com portar un transatlàntic: per fer-lo girar cal temps i esforç. Gira molt a poc a poc, però gira.

Notícies relacionades

Victòria Monell, Fundació Silvestra Moreno: “Moltes persones amb trastorns no són conscients que tenen dret a decidir”

Xavier Serrano, sexòleg: “Tots tenim una certa neurosi sexual”

-Està fallant alguna cosa quan una família acaba convertint-se en el principal suport terapèutic, logístic i econòmic d’una persona amb patiment psíquic greu?

—El que ha passat, en termes de Nancy Fraser, és una crisi de cures. Si deleguem el treball de cures en les dones de la societat i aquestes dones s’incorporen al món laboral, la pregunta és: qui cuida? No passa només en salut mental. És un problema transversal a totes les cures que necessitem com a societat, però també afecta la salut mental. Nosaltres estem reconeixent aquesta funció.