Montse, tractada amb electroshocks des de fa vint anys: "M'han salvat la vida"

-Montse, com van començar els teus problemes de salut mental?

-Em van diagnosticar depressió bipolar de tipus II fa vint anys; ara en tinc 47. Treballava en el sector de l’hostaleria. No dormia a les nits, feia compres compulsives, tenia molta ansietat, ganes de parlar amb gent desconeguda. Em vaig perdre durant deu hores en un bosc.

-Tenies etapes depressives?

-Poques. El meu és eufòria, sempre. I després em ve la depressió. Però puc estar depressiva i, alhora, tenir ganes de parlar, de veure la meva família. Vaig estar ingressada durant l’embaràs, per l’eufòria.

-Com ha evolucionat la teva vida?

-La meva família m’ha ajudat moltíssim.

-Quan va ser la primera vegada que et van fer una TEC?

-Fa vint anys. I l’he continuat fent. L’equip de l’Hospital de Santa Maria de Lleida és el més bonic que hi ha. Si no hagués estat per aquesta tècnica, no sé si me n’hauria sortit només amb medicació. Te la fan tres vegades per setmana i, quan tens l’alta, te la fan un cop per setmana i després cada quinze dies o tres setmanes. Ara tocaria cada mes, però la doctora em va dir que no ens arrisquéssim i que la féssim cada tres setmanes, pel canvi de temps.

-Com és una TEC?

-Arribes, et canvies, et poses al box i et posen la via. Passes a la sala separada amb paravents. Et posen una cinta al front i et col·loquen els elèctrodes; et mesuren l’oxigen, la pressió arterial i les constants. Estàs vigilada contínuament pel psiquiatre, per la infermera i per l’anestesista, que et fa l’anestèsia general. Per moltes vegades que m’ho facin, sempre que em desperto estic desorientada. Sé que soc allà, però confonc el nom de la infermera. Després estàs mitja hora a la sala per reanimar-te i acabar-te de despertar. Et porten al box, et donen un suc, et treuen la via i pots anar-te’n a casa. Entre que et reanimes, et canvies i tot plegat, dura una hora.

-Quins canvis notes?

-Té un efecte secundari, que és la pèrdua de memòria. No m’afecta perquè m’agrada mirar fotos, escriure, llegir, cuinar i escoltar música. Ara ja no m’afecta tant com al principi.

-Al principi, com era?

-Era tot molt negre, perquè estàs malalta, ingressada, desorientada. Era molt dur. No entenia per què m’ho feien. T’ho explica la psiquiatra.

-Al principi sí que perdies més la memòria?

-Perdia la memòria, no sabia quin dia era, estava desorientada i no sabia què hi feia allà. Quan em van diagnosticar vaig estar tres mesos ingressada. No aixecava el cap.

-T’ha funcionat, la TEC?

-M’ha funcionat moltíssim. És la millor tècnica, avançadíssima en psiquiatria. La recomanaria a qui estigui passant per moments durs, sigui bipolar, tingui esquizofrènia o depressió, que es faci aquesta sessió perquè és el millor.

-Què has notat?

-Puc tenir la meva vida: portar una casa, tenir vida social, ser mare de família. No ho sap tanta gent, que faig aquesta teràpia, que em fan TEC. Porto una vida discreta.

-T’ha permès tenir estabilitat?

-Sí, a banda de la medicació. Prenc antidepressius i Plenur, la pastilla més important. I cada tres mesos comprovem el liti amb analítiques.

-Com és la descàrrega?

-És una descàrrega curta, dura dècimes de segon. Ara han innovat. Cada persona té una descàrrega diferent. Si estic greu, me la pugen. Cada pacient és diferent.

-Què diries a qui no hi estigui a favor o tingui por de l’electroshock?

-Que no tinguin por, que no es creguin tot el que surt a les pel·lícules, perquè són dels anys de la “catapum” i això ha innovat. És una teràpia que fa 20 anys que faig. I la doctora també. És l’únic que m’ha salvat la vida, perquè la medicació no ho fa tot. Parlo pel meu cas.

Notícies relacionades

Controvèrsia oberta entre psiquiatres defensors de la TEC i mirades crítiques

Revisió de l’‘electroxoc’, una tècnica psiquiàtrica tan habitual com controvertida

-Signes un consentiment, però al principi vas decidir-ho tu?

-Ho van dir els meus pares. No és que no volgués, és que estava malalta, no estava en condicions. No entenia exactament què era fins que els doctors m’ho van explicar. Preguntava: “Què m’estàs fent? Per què em poses aquesta cinta al front i aquests ganxos? Per què em poses això?”. Em van dir que era perquè m’aniria bé. I m’ha canviat la vida completament. Cada vegada que hi vaig, en surto contenta perquè soc una afortunada; molta gent no s’ho pot permetre.