Ángel Urbina, activista: "Posar límits no és manca d'ambició; és lideratge interior"

Havia dinat amb companys de carrera i un d'ells, que treballa en una gran consultora, els va explicar una anècdota que l'havia impressionat. La seva cap parlava amb orgull d'un gest del seu fill adolescent: el dia de l'aniversari del fill, va comprar un pastís i, a les 12 de la nit, va anar a l'oficina per celebrar-ho amb la seva mare… Perquè ella continuava treballant-hi a aquella hora.

L’interessant no va ser només l'escena, sinó com la va viure ell. Els seus pares són metges; sa mare, cirurgiana. Està acostumat a les urgències reals, a les trucades de l'hospital i a la responsabilitat d'anar-hi quan es tracta de salvar una vida. I, en escoltar la seva cap, es va sorprendre comparant: avui valorava encara més el que havien fet els seus pares i, al mateix temps, es preguntava per què en altres contextos es normalitza treballar fins tan tard com a senyal de mèrit o “èxit”. Aquesta reflexió —feta sense judici, amb honestedat— em va semblar un signe clar de maduresa: la capacitat d'admirar l'esforç i, alhora, qüestionar-ne el sentit i el cost.

I llavors va venir la segona part, igual de reveladora. La meva filla, després d'escoltar-ho, ens va dir una cosa senzilla i molt lúcida: que s'alegrava de no estar treballant en una consultora. No ho va dir des de la crítica, sinó des d’una claredat serena. Per a mi, això també és maduresa: saber quin tipus de vida vol construir un mateix abans que la inèrcia decideixi per nosaltres. Reconèixer a temps quins són els propis límits i respectar-los.

No comparteixo això per atacar ningú. Hi ha professions on l’esforç extraordinari té un sentit immediat. I hi ha etapes en què una persona  escull donar més per un projecte, de manera conscient. Però penso que val la pena obrir una reflexió: què passa quan l'exigència deixa de ser puntual i es converteix en cultura? Quan la disponibilitat permanent es confon amb compromís? Quan pujar sembla anar lligat a estar sempre, a qualsevol cost?

Amb el temps s’aprèn una cosa important: el valor d'una persona no s'hauria de mesurar per quantes hores aguanta, sinó pel sentit que aporta i per la qualitat humana amb què construeix. Posar límits no és manca d'ambició; és lideratge interior. És protegir allò que fa sostenible el rendiment: la salut mental, les relacions, la presència a casa, el descans i la pau.

Notícies relacionades

Tenir o no tenir fills quan es pateix un trastorn: "Podré amb això?"

El dilema de tenir fills quan la salut mental pesa en la decisió

Tant de bo continuem avançant cap a organitzacions on el reconeixement no depengui d'“estar fins a la matinada”, sinó de contribuir amb propòsit, cuidar les persones i aconseguir resultats sense sacrificar allò essencial. I tant de bo també sapiguem celebrar models d'èxit que incloguin una cosa tan bàsica com això: que la vida no hagi d'esperar que s'acabi la jornada per poder-se celebrar.

Ángel Urbina, president de l'Associació La Muralla i vicepresident de Salut Mental Catalunya