Badia Eloddi, activista: “La llibertat comença quan deixes de veure el teu cos com un enemic”

Dietes exprés, cirurgies estètiques, fórmules “miracle” i xarxes socials saturades de cossos irreals… El mandat és implacable: cal ser prima, jove i bella. El cos deixa de ser refugi i es converteix en camp de batalla; ja no s’habita, es corregeix, es disciplina i s’exhibeix. En aquesta dictadura de l’aparença, el “semblar” eclipsa l’“ésser”. El devora.

Aquesta pressió no només modela la imatge, també transforma la relació amb una mateixa. I ho fa, moltes vegades, cobrant un preu devastador en la nostra salut mental i física. Trastorns com la dismòrfia corporal, l’anorèxia, la bulímia o el trastorn per afartament romanen sota el pes de l’estigma, malgrat les seves conseqüències devastadores. Perquè més enllà dels drets visibles, existeix una llibertat més íntima: la d’habitar el propi cos sense culpa ni exigències imposades.

Quan el cos es converteix en objecte

La pressió ja no és només externa. S’ha tornat interna, gairebé invisible. Avui, benestar i èxit s’associen a primesa, joventut i rendiment físic. No és casualitat: indústries senceres —moda, bellesa, fitness, nutrició— prosperen alimentant les nostres inseguretats.

• Les xarxes socials amplifiquen aquest fenomen. No només mostren imatges: imposen estàndards irreals. Algoritmes que repeteixen, una vegada i una altra, cossos filtrats i retocats, generant una comparació constant. Amb el temps, aquests models s’interioritzen: la primesa es confon amb l’èxit, la joventut amb el valor, i el cos amb una obra sempre inacabada i imperfecta.

Quan el control es converteix en patiment

Les conseqüències són profundes. L’exposició contínua a ideals inabastables alimenta ansietat, culpa i símptomes depressius. La línia entre “cuidar-se” i “obsessionar-se” es torna difusa.

Els trastorns de la conducta alimentària són una de les manifestacions més greus. Milions de persones al món els pateixen, i els casos continuen augmentant, especialment entre adolescents i joves. Una etapa marcada per canvis, recerca d’identitat i una exposició primerenca a normes estètiques cada vegada més exigents.

A Espanya, els TCA es disparen entre els joves, amb una escalada alarmant de casos que desborda la capacitat d’atenció. Molts queden sense tractar i, en els quadres més greus, augmenta el risc de suïcidi entre les persones que pateixen anorèxia, bulímia o dismòrfia corporal.

De “cos objecte” a “cos viscut”

Davant d’aquesta pressió, la resposta no pot ser només individual. És un desafiament educatiu, cultural i institucional. Però també comença per una transformació personal: reconciliar-se amb el propi cos.

Això implica qüestionar els ideals imposats, escoltar les emocions, identificar conductes nocives i envoltar-se d’entorns —també digitals— més saludables. Significa deixar de castigar el cos i començar a cuidar-lo. Agrair-li, en lloc de jutjar-lo. I, sobretot, trencar el silenci. Parlar, compartir, demanar ajuda. Perquè allò que s’anomena deixa de pesar en soledat.

Una llibertat que també es defensa

En aquest dia, com cada dia, hi cap una pregunta incòmoda però necessària: i si el nostre valor no es mesurés en quilos, talles o arrugues? La llibertat no es juga només en lleis o drets. També es construeix en la relació amb una mateixa. Amb el seu propi cos. I potser comença justament aquí: quan deixem de veure el cos com un enemic i el convertim en aliat.

Notícies relacionades

John Armstrong, filòsof: "L’amor és la tasca més estranya a què ens enfrontem, la millor i la més difícil"

Dainius Pūras, exrelator de l’ONU sobre salut mental: «L’únic grup que s’oposa a canvis essencials és el dels psiquiatres»

Reconquerir aquesta llibertat íntima és aprendre a habitar el propi cos amb respecte i dignitat. És alliberar-se d’estàndards imposats i celebrar tot allò que ens permet sentir, viure i ser. Perquè la llibertat, també, comença des de dins. I mereix ser defensada.

Badia Eloddi, activista d’Obertament