Michel, entrenador del Girona: «L’esport professional no és bo per a la salut mental, però jo m’allunyo d’aquesta part»

-¿Si et dic carrer Monte Oiz, què és el primer que et ve al cap?

-Felicitat. Vivíem en el que la gent de fora pot veure com barraques, però era la nostra llar, casa nostra. I portes obertes.

-Tens clar d’on vens...

-És clar. Tinc dos referents, que són la meva àvia i la meva mare...

-La teva àvia et va cuidar perquè la teva mare treballava a la fruiteria...

-Sí, són dues treballadores nates

-¿Quins valors t’han inculcat?

-Ser humil, sempre. Tenir orgull, tirar sempre cap endavant. No hi ha moment per poder caure. Em passa això i he d’afrontar-ho i seguir cap endavant. Són dues persones que han patit molt en la seva vida per diferents circumstàncies i sempre han mirat per la família. Han pensat més en els altres que en elles mateixes.

-Parlant de tirar endavant, quan eres jove i jugador, vas necessitar ajuda psicològica. ¿Què et va portar a demanar-la?

-M’ha passat com a entrenador però molt abans com a futbolista. El món del futbol em va sobrepassar perquè des dels 12 o 13 anys que entro al Rayo fins als 17 que debuto a la Copa del Rei passa molt poc temps i tothom em veu com un boom. Era a l’aparador des del principi. Ningú a la meva família sabia res de futbol i no em podien ajudar. Des dels 17 fins als 20 anys vaig passar una etapa de trencar barreres però, alhora, tenia una barrera que em travessava que era la mental.

-¿Què vols dir?

-Doncs que una crítica o una expectativa que tenien sobre mi era més gran del que jo podia donar. Vaig debutar contra el Barça amb 18 anys i no estava preparat.

-¿Vas arribar a esclatar?

-Sí, sí. Fins al punt de no voler jugar. De tenir por. Tothom té por, però si et paralitza... Ara, en canvi, la por em fa buscar solucions.

-¿Què li diries a la gent que encara associa anar al psicòleg amb estar boig?

-És tot el contrari, anar al psicòleg és un bé necessari. Hi ha molta gent que té molta fortalesa mental, però sempre hi ha alguna cosa que et pot fer clic i no et funciona. I no té res a veure amb la teva condició laboral, és un tema personal que t’afecta, per un clic familiar, professional...

-¿En el futbol, s’està sortint de l’armari de la salut mental, o encara hi ha tabús?

-Hi ha encara respecte, però ja no és com la meva època, en què es considerava debilitat.

-¿I ara?

-Jo no ho veig debilitat, i continuo interactuant amb un psicòleg esportiu. En l’àmbit personal, he estat veient el psiquiatre. A mi no m’avergonyeix això.

-¿Et van fer algun diagnòstic?

-Em van dir que era estrès i pressió. Això quan era jugador. I com a entrenador, en l’etapa dels 40 anys, entrenant el Rayo Vallecano, és una cosa semblant. Excepte a l’equip, el pujo a Primera Divisió, i amb tota aquesta responsabilitat, vaig fent, vaig fent... fins que exploto. I entro en una situació de pànic total.

-Quan la gent llegeixi que parles d’explotar igual no entén de què estem parlant...

-Doncs mira, vam pujar a Primera Divisió i, tot seguit, me’n vaig anar de vacances amb la meva dona i els meus fills. Vam anar primer a Astúries i després a les Canàries. A Astúries, a la nit no podia dormir; el cap no parava de donar voltes… Era la davallada. Quan vaig pujar a l’avió cap a Tenerife, vaig sentir pànic, fins al punt que em volia baixar. Ho vaig comentar a la Lara, la meva dona, i ella m’agafava. Vam arribar a Tenerife i vaig haver d’anar a l’hospital, vaig pensar que em moria, que em donaria un atac al cor...

-O sigui, que vas tenir un atac d’ansietat pur i dur...

-I allà em van dir això, que era un atac d’ansietat i que m’havia de controlar. I després vaig anar a un psiquiatre i em va dir que la crisi dels 40 se m’agreujava pel tema esportiu, per la pressió i la responsabilitat. Em va fer veure que tots els meus pensaments anaven enfocats a una cosa futura que em passarà. Em va dir que no necessitava medicació, no tenia un problema mental, però sí que havia de controlar i tenir pautes d’entrenament, com en el futbol, perquè el teu cap funciona així, tio.

-¿Som una societat empàtica?

-Hi ha de tot. Quan veus coses que passen, t’adones que els diners mouen molta merda i molta maldat. ¿Per què, si podem fer les coses empatitzant amb els altres? I, en canvi, tot va pel poder. A mi el poder no m’agrada gens. Però hi ha molta gent bona, i ens hi hem d’agafar, que la societat pot conviure en pau.

-No t’agrada el poder

-No. Crec que és la part negativa de l’ego de les persones i crec que l’ego positiu, el de l’orgull, és bo. Però l’ego negatiu, el del poder, de sentir-te que ets ‘més que...’ Aquest no l’aguanto. Per això soc de Vallecas.

-Ho has mamat d’allà

-No suporto les societats piramidals i classistes.

-Doncs la nostra ho és, bastant...

-Per això, quan parlem a l’equip, la nostra naturalesa del grup és circular. Mai estic per sobre dels jugadors, sempre els dic que les meves portes estan obertes, no soc el professor.

-¿L’esport professional és bo per a la salut mental?

-No, no és bo, però jo m’allunyo de tota aquesta part negativa.

¿Al Rayo quins valors s’aprenen?

-Evidentment, els valors d’humilitat, de ser reivindicatius. És l’ego bo, l’orgull. L’afició et marca el camí en les bones i en les dolentes. T’intenta ensenyar el barri, els valors de la gent obrera, treballadora, que va a veure el Rayo Vallecano a Europa i, segons torna, se’n va a treballar sense dormir; gent que, amb un sou de mil euros, es gasta 400 en l’abonament per venir a veure’t.

Hi ha hagut moltes iniciatives del barri per a la gent immigrant, contra el racisme, contra la xenofòbia, contra els desallotjaments. Les associacions de veïns a Vallecas van ser les que als meus pares els van donar, després de viure en una casa baixa, en una barraca, un pis de protecció oficial. Imagina’t passar de viure al carrer a entrar en un pis, tancar amb clau, pujar i baixar en ascensor. El despenjàvem… ¡Bogeries! [somriu]

-¿Quin Michel diferent ets al que va començar a tenir suport psicològic?

-Ara sé que tinc les meves pors, tinc gent que m’ha ensenyat a combatre-les o a conviure-hi; i també tinc talent. Ara sé viure amb les meves fortaleses i les meves debilitats, i les porto bé.

Notícies relacionades

Iria Domínguez, psiquiatra: “L’eutanàsia planteja el dilema de si el sistema dona una bona resposta al patiment psíquic greu”

Es pot defensar racionalment la immortalitat? Un assaig proposa una resposta

-I no t’avergonyeix parlar-ne...

-No, perquè és la veritat. Tinc moltes debilitats mentals. Soc una persona poruga. Em fa por la mort, em fa por perdre. Sempre dic als jugadors: ¿Sabeu per què soc bo? Perquè em fa tanta por perdre, que em preparo els partits a mort.