Salut mental al món rural: quan el teixit social és una arma de doble tall

Quan la proximitat condiciona demanar ajuda

“La prevalença és similar a la d’altres entorns. No hi ha més problemes per ser rural”, explica Núria Sánchez, responsable de salut mental comunitària del Centre Sanitari del Solsonès. El que canvia, matisa, és la manera d’arribar a demanar ajuda. “És una exposició molt bèstia”, afegeix Clotet. En un entorn on “tothom es coneix”, una crisi pot acabar convertint-se en etiqueta.

A aquesta dimensió relacional s’hi suma la distància física. Hi ha persones que han de recórrer 20 o 30 quilòmetres per arribar al Centre Sanitari de Solsona; l’hospital de referència és a Manresa, a 50 quilòmetres. “O tens carnet i cotxe, o depens d’algú”, resumeix la directora de l’emissora. El transport públic és gairebé inexistent, i moltes dones grans no disposen de vehicle propi.

Però fins i tot quan la logística és possible, hi ha un altre fre menys visible. Travessar el passadís de salut mental del CAP no és neutre. “A traumatologia hi vas tan panxo”, apunta Clotet. “En canvi, en salut mental encara pesa la por de ser vist”.

"Es minimitza molt el malestar"

Aquest condicionant no és menor. “Es minimitza molt el malestar”, explica Sánchez. Símptomes d’ansietat, insomni o estrès s’integren sovint al relat quotidià com a part de la càrrega vital. “Moltes vegades venen quan ja han intentat aguantar molt.” No és que hi hagi més problemes, insisteix, sinó que sovint s’arriba més tard als recursos.

També hi pesa el desconeixement. “Hi ha gent que no sap quins recursos té al territori”, adverteix la professional. Tot i que defensa que al Solsonès l’oferta és suficient, admet que no sempre està prou visible. “No falten recursos, sinó que no s’acaben d’aprofitar”. Entre la por a l’exposició i la manca d’informació, el primer pas es pot ajornar indefinidament.

Generacions i gènere: qui parla i qui calla

La manera d’expressar el malestar també varia segons l’edat. Entre la població més gran, explica Sánchez, encara pesa la idea que “els draps bruts es renten a casa”. Hi ha més tendència a ocultar, a “aguantar, aguantar i aguantar”. En canvi, els joves disposen d’un vocabulari emocional més ampli. “A les escoles ja es parla d’emocions, de què sentim”. Però aquesta obertura no elimina del tot la pressió del grup en entorns on l’anonimat és limitat.

Pel que fa al gènere, la diferència és clara en les derivacions. “La majoria de les persones que ens arriben són dones”, assenyala Sánchez. No necessàriament perquè hi hagi més malestar femení, matisa, sinó perquè “potser tenen més habilitats per demanar ajuda”. Entre els homes, en canvi, encara pot pesar la idea que buscar suport és un signe de debilitat.

Un altaveu discret enmig del teixit social

En aquest context neix Enten(i)ment, el pòdcast impulsat per Solsona FM amb la col·laboració del Consell Comarcal. “No volem substituir cap teràpia ni cap grup d’ajuda”, puntualitza Clotet. L’objectiu és “sensibilitzar, donar eines i normalitzar la conversa”.

Notícies relacionades

Gaspar Hernàndez, periodista: “Estic convençut que la consciència va més enllà de la mort del cos físic”

El diccionari de l’IEC deixa d’associar la paraula ‘tarat’ a persones amb problemes de salut mental

“El programa el pots escoltar a casa, quan vulguis, sense exposar-te”, destaca la directora. En un entorn on determinats passadissos encara generen incomoditat, la ràdio ofereix una via discreta d’accés a la informació. Pot no resoldre el malestar, però pot activar el primer clic: “Potser necessito ajuda. Potser ho he d’explicar”.

La mateixa proximitat que pot inhibir també pot sostenir. Un entrenador, una veïna o un familiar poden detectar un canvi i obrir la porta a la conversa. “La xarxa comunitària és un factor protector molt potent, però també pot generar por al judici social”, resumeix Sánchez. Clotet hi afegeix: “Si aconseguim que una persona reflexioni i adopti algun consell, ja estarem satisfetes”.