Addicció al sexe: quan deixa de ser una elecció i cal demanar ajuda

La Classificació Internacional de Malalties (CIE-11) de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) recull el que anomena “trastorn per conducta sexual compulsiva”. “No és un judici moral”, subratlla. “És un patró persistent en què la persona intenta regular la conducta i no ho aconsegueix, malgrat les conseqüències".

Segons Carilla, la diferència entre una vida sexual activa i un problema no és moral ni quantitativa: “Hi ha persones amb molta activitat sexual que no tenen cap dificultat. El criteri és la pèrdua de control i el malestar”.

Què no és addicció al sexe

“El desig sexual freqüent no és un trastorn”, afirma. “Consumir pornografia de manera ocasional tampoc”, afegeix. Carilla insisteix que explorar la sexualitat, fantasiar o tenir interès pel sexe forma part de la normalitat. “El que ens orienta no és el número”, resumeix. “És si la persona ha intentat regular-ho i no pot, i si això li genera patiment o conseqüències.”

Quan pot ser un problema

Carilla assenyala alguns indicadors habituals:

• La persona ha intentat reduir o parar i no ho aconsegueix.

• Hi dedica cada vegada més temps o necessita estímuls més intensos.

• Hi ha ocultació sistemàtica.

• Apareixen conflictes en la parella o en l’àmbit laboral.

• Hi ha culpa recurrent i, així i tot, el patró es repeteix.

“Moltes vegades no busquen més plaer”, afegeix. “Busquen alleujament.” El sexe pot convertir-se en una via ràpida per regular emocions com l’ansietat, la tristesa o el buit. Quan això passa, explica, la conducta deixa de ser una elecció conscient i es converteix en una resposta automàtica davant del malestar.

Per què no n’hi ha prou amb la força de voluntat

Un dels errors més habituals és pensar que tot depèn del caràcter. “La majoria de les persones que arriben a consulta ja ho han intentat soles”, diu Carilla. “Han promès que seria l’última vegada. Han intentat posar-se límits.”

“La força de voluntat és necessària, però no és suficient.” Si la conducta serveix per regular emocions, eliminar-la sense treballar aquesta arrel acostuma a incrementar la culpa i el secretisme.

Com s’aborda terapèuticament

“El tractament no consisteix a demonitzar la sexualitat”, puntualitza Carilla; “ni tampoc a imposar abstinència”. L’objectiu és recuperar la capacitat d’elecció.

El primer pas és una avaluació detallada. “Intentem entendre quan comença el patró, en quins moments apareix i què l’activa”, explica. No es tracta només de quantificar la conducta, sinó d’identificar-ne els desencadenants: situacions d’estrès, solitud, ansietat o conflicte. “Moltes vegades hi ha una funció molt clara”, apunta. “La conducta serveix per regular emocions que la persona no sap gestionar d’una altra manera”.

A partir d’aquí, el treball se centra en diversos àmbits. D’una banda, en la regulació emocional: “aprendre a reconèixer el malestar abans que es transformi en impuls”, en diu Carilla. De l’altra, en la identificació de pensaments distorsionats —com ara la idea que ‘ja que he fallat, tot és igual’— que perpetuen el cicle.

També es treballen estratègies concretes de prevenció de recaigudes, planificació de situacions de risc i construcció d’alternatives saludables. “No es tracta només de deixar de fer una conducta”, insisteix Carilla. “Es tracta de tenir altres maneres de gestionar el que la conducta estava tapant”.

En alguns casos, el procés pot incloure la parella o abordar altres dificultats associades, com ansietat o depressió. L’objectiu, resumeix Carilla, no és eliminar la sexualitat, sinó restaurar-ne el control. “Treballem perquè la persona torni a decidir”, conclou.

Un percentatge de fins al 10%

Alguns estudis acadèmics i dades de l’Observatori Espanyol de les Drogues i les Addiccions (OEDA) situen la prevalença del trastorn entre el 3% i el 6% de la població general. Altres investigacions amplien la forquilla fins al 10% si s’inclouen conductes de risc o símptomes moderats. Es tracta, en tot cas, d’estimacions aproximades, ja que no totes les persones amb dificultats busquen ajuda ni tots els estudis utilitzen els mateixos criteris diagnòstics.

Notícies relacionades

Marta, addicta al sexe: "No buscaba plaer, buscaba no sentir"

Leila Mohammadi, iraniana a Barcelona: "Intentes seguir amb la teva vida normal, però una part important de tu segueix allà"

La major part dels casos detectats corresponen a homes —entre tres i cinc per cada dona—, tot i que els especialistes apunten a un possible infradiagnòstic femení vinculat a l’estigma i a la pressió social.

Més enllà de les xifres, Carilla insisteix que el criteri rellevant és el malestar individual. El psicòleg recomana demanar orientació professional “quan la conducta genera malestar sostingut o interfereix en la vida quotidiana”. No cal esperar a una crisi greu. “Si la persona sent que ha perdut la llibertat de decidir i que la conducta s’ha convertit en l’única via per gestionar emocions, és un bon moment per consultar”.