Marta, addicta al sexe: "No buscaba plaer, buscaba no sentir"

“Era funcional, però no era lliure”

“A fora, ningú ho hauria dit”. En Sergi ho explica sense dramatisme. “Complia a la feina. Arribava puntual. Feia la meva vida. No semblava que tingués cap problema”.

El problema, diu, era que hi havia una part de la seva vida que no controlava. “Quan començava, no podia parar. Em deia: avui no. I al cap d’unes hores hi tornava”. No parla d’escàndols ni d’històries truculentes. Parla d’hores. D’hores que s’escolaven davant d’una pantalla. De la sensació que allò que havia començat com una elecció s’havia convertit en un automatisme. “Era funcional”, insisteix. “Però no era lliure”. Després venien la culpa i la promesa. “Aquesta és l’última vegada”. I l’endemà, o la setmana següent, el cicle es repetia.

“Vaig créixer amb pornografia a l’abast. És a la butxaca, és a tot arreu. És molt fàcil dir que no passa res perquè tothom ho fa”. Durant molt de temps, això mateix es repetia: no passa res, és normal. “Fins que un dia t’adones que no estàs triant tant com et pensaves”.

Els professionals parlen de pèrdua de control quan “la persona ha intentat regular la conducta i no ha pogut”, explica el psicòleg Jesús (Txus) Carilla, expert en addiccions comportamentals del Centre de Tractament d’Addiccions Comportamentals de Barcelona (CTAC). “No és una qüestió de quantitat, sinó de relació amb la conducta i del malestar que genera”.

“No buscava plaer, buscava no sentir”

La Marta no parla de funcionalitat. Parla de buit. “Jo no ho vivia com una cosa excitant. Ho vivia com una manera de no sentir”. Durant molt de temps, explica, el sexe va ser “una anestèsia”. Una forma ràpida de silenciar l’ansietat, la tristesa o aquella sensació difusa que alguna cosa no encaixava.

“No era tant el plaer”, diu. “Era el descans. Durant una estona deixava de pensar”. A diferència d’en Sergi, ella no trobava gaire normalització al seu voltant. “Em feia molta vergonya. No encaixava amb la idea que tenia de mi mateixa”. El silenci era doble: cap als altres i cap a ella. “Em costava molt dir-me que tenia un problema. Pensava que això no li passava a dones com jo”.

“No és que la persona tingui un problema amb el sexe”, apunta Carilla. “Moltes vegades l’ha utilitzat com a solució d’alguna cosa que li feia mal”. La Marta ho reconeix ara, amb distància: “No estava buscant sexe. Estava buscant no sentir-me així”.

Entre la normalització i la vergonya

Dues històries diferents. Dos camins que semblen oposats —normalització i silenci; funcionalitat i buit— però que convergeixen en un mateix punt: la sensació que la conducta havia deixat de ser una elecció.

En Sergi va trigar a demanar ajuda perquè no acabava d’identificar-ho com un problema. “Si tothom ho fa, com ha de ser greu?”. La pornografia formava part del paisatge quotidià. “Entre amics era gairebé broma. No era una cosa que qüestionessis”. La normalització li va donar coartada. “Em deia que era exagerat pensar que necessitava ajuda”.

La Marta, per contra, va viure el procés gairebé a l’inrevés. “Jo no ho podia explicar a ningú. No perquè fos escandalós, sinó perquè no encaixava amb la imatge que creia que havia de projectar de mi mateixa”. “Em feia por que em jutgessin. Que pensessin coses de mi”, afegeix. Mentre en els homes la conducta podia quedar diluïda en la idea que “és normal”, en ella la vergonya era més solitària: “Em sentia doblement fora de lloc”, diu. “Perquè ho feia i perquè no ho podia dir”.

Carilla apunta que el sexe continua oscil·lant culturalment entre dos extrems: la banalització i la moralització. “O no passa res o està mal vist”. En aquest terreny ambigu, el fet d’admetre que alguna cosa s’ha desregulat implica exposar una part molt íntima de la identitat.

Demanar ajuda no és exagerar

Moltes persones arriben a consulta després d’un detonant: una discussió, una descoberta, un límit que es trenca. “Jo no vaig venir perquè volgués”, admet en Sergi. “Vaig venir perquè em vaig adonar que ja no m’agradava la persona en què m’estava convertint”. Durant mesos havia intentat “posar-hi força de voluntat”. “Em deia que era qüestió de caràcter. Que si realment volia, podria parar”. No va funcionar.

En la Marta recorda el moment amb una barreja d’alleujament i por. “Em feia més por continuar igual que demanar ajuda”. El que més li costava no era explicar què feia, sinó reconèixer per què ho feia. “Quan ho vaig dir en veu alta, em vaig adonar que no era l’única. I això va ser molt fort”.

No només força de voluntat

Notícies relacionades

Leila Mohammadi, iraniana a Barcelona: "Intentes seguir amb la teva vida normal, però una part important de tu segueix allà"

Jordi Chicletol, comunicador: “Durant anys vaig confondre ser estimat amb ser celebrat”

Carilla ho resumeix així: “La força de voluntat és necessària, però no és suficient”. Reduir-ho tot a esforç personal acostuma a incrementar la culpa i el secretisme. “Si arriben no és per falta d’esforç, sinó perquè allò que utilitzaven com a solució ha deixat de funcionar”.

Ni en Sergi ni la Marta parlen avui de prohibicions. Parlen de recuperar la llibertat. “No volia deixar de tenir sexualitat”, diu ell. “Volia que no em passés per sobre.” Ella ho formula d’una altra manera: “Volia tornar a sentir sense haver d’anestesiar-me”. “Demanar ajuda no va ser exagerar”, coincideixen. “Va ser començar a ser honestos amb nosaltres mateixos”, diuen tots dos.