Leila Mohammadi, iraniana a Barcelona: "Intentes seguir amb la teva vida normal, però una part important de tu segueix allà"

Professora del Departament de Publicitat, Relacions Públiques i Comunicació Audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), aquesta setmana ha iniciat una estada de recerca a Xile. Però la nit abans dels atacs era a l’Iran, visitant la seva família. El seu vol es va cancel·lar i es va haver de desplaçar fins a Turquia per poder agafar un altre avió, tornar a Barcelona, preparar l’equipatge i viatjar a l’Amèrica Llatina. Des de la distància viu el conflicte en una doble dimensió. Racionalment, sap que està segura. Emocionalment, no.

Seguretat física, vulnerabilitat emocional

Viure un conflicte des de la distància no implica viure’l amb menys intensitat. La diferència horària converteix les nits en una espera tensa. “Quan comencen els atacs a mitjanit a l’Iran, aquí encara és aviat i puc seguir les notícies. Després intento dormir, però és difícil desconnectar”, explica Mohammadi.

Aquest estat de vigilància constant no és excepcional. El psicòleg Claudio Moreno (de l’organització social ACCEM i coordinador del Grup de Treball de Moviments Migratoris, Refugi, Asil i Relacions Interculturals del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya) assenyala que el cervell pot mantenir-se en “estat d’alerta” encara que la persona es trobi físicament en un entorn segur. “Racionalment, la persona sap que està protegida. Però emocionalment pot continuar ancorada al que està passant al seu país”, explica.

Quan aquesta alerta s’allarga, pot tenir conseqüències. “El son, la concentració i la regulació emocional es poden veure afectats. Encara que la persona estigui en un entorn segur, el cos pot reaccionar com si l’amenaça fos immediata”, afegeix Moreno. Segons el psicòleg, la connexió constant a notícies i xarxes socials pot reforçar aquesta vigilància. “L’exposició permanent manté l’estat d’alerta. Si es prolonga en el temps, desgasta”.

El trauma que no s’acaba de tancar

Per a Mohammadi, l’alerta actual no és un episodi aïllat. El 2009 va participar en protestes contra el règim iranià després de les eleccions presidencials. Durant una de les manifestacions va rebre cops als genolls amb una porra elèctrica i va passar una setmana hospitalitzada. Poc després va decidir marxar del país.

“Fins aleshores volia quedar-me i lluitar”, recorda. “Però vaig arribar a un punt de decepció”. Quan se li pregunta si la situació actual ha reobert ferides del passat, la seva resposta és clara: “Mai ho vaig oblidar. No és una cosa que pertanyi al passat”.

Segons Moreno, les experiències traumàtiques no sempre desapareixen amb el temps. “Poden quedar encapsulades. La persona pot funcionar amb normalitat durant anys, però un nou estressor —com un conflicte al país d’origen— pot reconnectar amb aquella experiència i reactivar l’estat d’alerta”, explica. “No és que el passat torni; és que l’experiència no s’havia acabat d’integrar del tot”.

Per què alguns celebren els atacs

Una de les reaccions que més desconcerta fora de l’Iran és la celebració pública d’alguns sectors de la població davant dels atacs. Mohammadi demana matisos. “No és que la gent no entengui els interessos geopolítics. Ho saben”, explica. “Però hi ha una ràbia acumulada durant dècades contra un règim que ha reprimit i matat joves. Per a alguns, aquests atacs poden obrir una possibilitat, una esperança”.

Notícies relacionades

Jordi Chicletol, comunicador: “Durant anys vaig confondre ser estimat amb ser celebrat”

Roger de Gràcia: "Volia que la meva desaparició fos accidental i se’m va acudir fer petar el cor"

La professora insisteix que no totes les persones ho viuen igual. “El que està passant significa coses diferents per a cadascun de nosaltres. Tenim experiències diferents i maneres diferents de viure-ho. No hauríem de jutjar com reacciona l’altre”. Moreno recorda que les respostes emocionals davant d’un conflicte poden ser contradictòries. “La por i l’esperança poden conviure. El fet d’estar lluny no elimina el vincle afectiu amb què passa”, assenyala.

Viure la guerra des de fora

Per a Mohammadi, la distància no elimina la inquietud. “No estàs sentint les bombes, però te les imagines”, explica. “Intentes seguir amb la teva vida normal, però una part important de tu continua allà”. Segons Moreno, reconèixer aquestes reaccions com a respostes esperables és un primer pas per evitar que l’alerta es cronifiqui. “Regular el consum d’informació, mantenir rutines i disposar d’espais on expressar el que es viu ajuda a integrar l’experiència i reduir l’estrès sostingut”, apunta.