Una adecuada intervenció terapèutica de les infermeres redueix la durada dels ingressos, seguns un estudi de la UB

Según este análisis, se reduce también la sensación de coerción

"La relación terapéutica es intentar comprender lo que le sucede al otro", explica el doctor Moreno-Poyato, del grup d'investigación NURSEARCH de la UB

Una adecuada intervenció terapèutica de les infermeres redueix la durada dels ingressos, seguns un estudi de la UB

ELISENDA PONS / EPC

L’hospitalització en salut mental continua sent un dels espais més controvertits del sistema sanitari. Un estudi liderat pel grup de recerca NURSEARCH de la Facultat d’Infermeria de la Universitat de Barcelona demostra que una intervenció estructurada d’infermeria —l’anomenat Espai Terapèutic Reservat— pot reduir la sensació de coerció i la durada dels ingressos. El relat de Carolina (nom fictici per preservar la seva intimitat), activista d’Obertament amb experiència viscuda en un trastorn de la conducta alimentària, posa rostre a aquest canvi d’enfocament.

Hospitalització en salut mental i trauma previ

Amb 12 anys la van lligar durant hores en una unitat d’hospitalització en salut mental. L’escena, vinculada a la seva experiència en salut mental, va marcar la seva relació amb els ingressos durant dècades. Als 35 va tornar a ingressar en un hospital públic amb el record de la por encara present. “Vaig arribar, vaig veure el panorama i em vaig desmaiar”, recorda.

Venia d’un ingrés previ en una unitat privada on, explica, “només importava l’índex de massa corporal”. La diferència no va ser l’exigència clínica —que també hi era—, sinó la manera com va ser tractada.

Relació terapèutica davant l’enfocament biologicista

“Si em redueixes a un IMC, reforces la meva malaltia. Si m’identifiques només com a anorèxica, m’hi aferro més”, assenyala. A l’hospital públic, en canvi, les infermeres li preguntaven què podia gestionar emocionalment i com tolerava cada pas del procés. “Que em preguntessin què necessitava ho va canviar tot”.

Aquest contrast entre control i acompanyament és l’eix de la recerca que lidera el doctor Antonio R. Moreno-Poyato, del grup NURSEARCH de la Facultat d’Infermeria de la Universitat de Barcelona. “La relació terapèutica és intentar comprendre què li passa a l’altre i ajudar-lo perquè pugui prendre decisions”, explica. “Quan la qualitat de la relació és més gran, qualsevol intervenció és més efectiva”.

Què és la coerció percebuda en salut mental

El concepte clau que emergeix tant del relat com de l’estudi és el de coerció percebuda. “Té a veure amb situacions en què la persona se sent forçada o coaccionada durant l’ingrés”, detalla Moreno-Poyato.

L’experiència de la Carolina hi introdueix un matís rellevant: “A l’hospital públic hi va haver més coerció real —més normes, més exigència—, però molta menys coerció percebuda”. Tot i que la intervenció va ser intensa, la va viure com acompanyament i no com imposició. Va col·laborar en el procés i, després de l’alta, la seva evolució va ser estable.

L’Espai Terapèutic Reservat

L’estudi avalua l’Espai Terapèutic Reservat, una intervenció estructurada que garanteix trobades regulars entre infermera i pacient per abordar necessitats, expectatives i objectius durant l’ingrés en unitats d’hospitalització en salut mental. Els resultats mostren una millora en la relació terapèutica, una reducció de la sensació de coerció en el moment de l’alta i estades hospitalàries més curtes.

“Ens va sorprendre que fins i tot les persones ingressades de manera involuntària milloressin més quan s’aplicava la intervenció”, apunta el doctor Moreno-Poyato. El vincle no elimina la norma, però modifica com es viu.

Ingressos involuntaris i reconstrucció de la confiança

Reconstruir la confiança en un context d’ingrés no sempre és senzill. “El primer és que la infermera reconegui que forma part del sistema”, assenyala Moreno-Poyato. Validar l’enuig o la por pot ser el primer pas per generar col·laboració.

Per a la doctora Sara Sanchez-Balcells, també investigadora del grup NURSEARCH i amb trajectòria en salut mental comunitària, el vincle és determinant per evitar la cronificació. “Quan no hi ha connexió, el risc de recaiguda és més gran. Moltes persones surten identificades amb un diagnòstic i perden la seva identitat”, adverteix.

Recursos, ràtios i canvi cultural

Notícies relacionades

Més enllà dels resultats clínics, la recerca obre una pregunta estructural: és viable sostenir aquest model en el sistema actual? “En algunes unitats hi ha una infermera per a 30 pacients”, reconeix el doctor Moreno-Poyato. Les ràtios i la pressió assistencial dificulten dedicar temps protegit a la relació terapèutica.

Sanchez-Balcells apunta a la necessitat d’un canvi cultural que superi l’enfocament exclusivament biologicista i reforci la formació humanista en infermeria de salut mental. Carolina ho resumeix des de l’experiència: “La meva recuperació no ha de ser un 100; pot ser un 80. És la meva vida”. I afegeix: “Ser vista com a persona humana”