Sanament

Sanament

Els consells de Maria José Valiente, psicòloga i col·laboradorada de SanaMent

Maria José Valiente, psicòloga: "Les crisis existencials son part del nostre camí"

"Hem de ser valents, per trobar-nos a nosaltres mateixos, perquè a lo millor el que trobes no t'acaba d,agradar"

"No hem de tenir por a morir-nos, hem de tenir por a no viure la vida que volem viure"

EL PERIÓDICO

4
Es llegeix en minuts
Fidel Masreal
Fidel Masreal

Periodista

Especialista en política i salut mental

ver +

En aquest diàleg, Maria José Valiente, psicòlga i col·laboradora de SanaMent, dissecciona les crisis existencials, la seva causa i motivació. I ens acompanya per transitar-les de manera saludable i beneficiosa.

-Maria José, tinc una amiga que té 48 anys i diu que està passant per una crisi existencial. Als 24 ja en va passar per una, va canviar de ciutat, va deixar la familia, va fer un salt endavant. Ara te fills que ja son relativament grans, la feina no l'acaba de motivar, està divorciada i es pregunta què fer, en aquesta crisi.

-És un tema dels més recurrents. Des de la Psicologia del Desenvolupament es diu que la crisi existencial no és aliena al nostre camí, és part del camí. És el camí. A vegades, cometem l'error de pensar que la vida que estem portant és així. Portar els nens a l'escola, anar a la feina, tenir la parella... Però, de vegades, es pensa 'com és que ho tinc tot i no em sento feliç?' Doncs perquè tot canvia, un mateix també canvia. El rol que tenia a la feina ja no el satisfà tant. Potser les converses amb la parella no son com les del principi, els fills van creixent... Malament, si les persones no canviem, seria com viure anestesiats.

-Es diu que les crisis son oportunitats, però la gent que les està passant deu pensar 'això està molt bé, però ho estic passant fatal'

-Es pateix, es pateix. I més perquè es comença a deixar, volent o sense, uns sentiments que tenia, però encara no sap ben bé els que vindran, els que abraçarà. I llavors hi ha un espai que és com un buit, com una transició. No estic ni al passat, ni sé cap a on vaig, ni sé què he de fer.

-I això s'ha de passar...

-Això s'ha de passar sí o sí. Et vas allunyant de coses que vas deixant, i obrint la ment per veure cap on vols anar. No és tan fàcil.

-Ni d'avui per demà.

-No.

-I la pregunta més angoixant: qui soc jo?

-Aquest és el gran repte d'una persona, el més gran de la Humanitat, saber qui és un mateix. Això requereix paciència, prendre decisions, parlar amb un mateix, reconèixer-te a través dels altres, ser humil, molt contacte amb la natura, fer esport, moure's. Connectar amb tu.

-Abans has parlar del rol. Suposo que a determinades edats, tots volem saber si la nostra faceta pública, el nostre rol com a pare, germà, com a professional, és correcta. Com ho fem per treure aquestes capes i buscar el 'jo'?

-Hi ha una cosa que tenim que és el càrrec, que dóna un cert poder aparent. Després hi ha el rol, la posició a casa teva, a la vida. Però després hi ha l'autoritat. L'autoritat és com és la persona. A vegades, a través del càrrec i el rol creu que ja te autoritat. I no és així. Una persona pot tenir un càrrec i zero autoritat. L'autoritat es mostra a través de la coherència entre què penses, que sents, que dius i què fas. Que hi hagi un equilibri. Això és molt difícil. I quan trobis això, et trobaràs a tu.

-Aquesta recerca de l'equilibri, forma part del procés?

-Sí, però és molt difícil, perquè és quan cauen les màscares. Una persona diu una cosa i en fa una altra, o diu que farà i després no fa. Es tracta de sintonitzar i tenir humilitat...

-Fer aquest procés genera angoixa, no?

-Al principi, sí. Tot és difícil abans de ser fàcil. Hem de ser valents, per trobar-nos a nosaltres mateixos, perquè a lo millor el que trobes no t'acaba d'agradar.

-I després ser coherent. Si jo descobreixo que la feina no m'omple, decidir als 52 anys que s'ha acabat... Deu ni dó...

-Sí, però és que o s'ha acabat això o s'acaba la vida. No pots deixar de viure abans de morir-te. No hem de tenir por a morir-nos, hem de tenir por a no viure la vida que volem viure. És de valents ser un mateix.

-Però hi ha gent que pensarà: jo passo d'això de les crisis existencials. Tinc la meva vida, la meva feina, sé que tinc algunes contradiccions, però no tinc ganes de patir i vaig tirant, potser la meva parella i jo no estem bé, però vaig fent... Què es guanya després de fer aquesta feina de repensar-se, de ser coherent, de passar per la crisi?

-Pau, pau interior, sentir-te en pau amb tu mateix, amb que ets coherent, que no enredes a ningú, ni a tu mateix, que és el compromís més gran. Una persona pot anar enredant per aquí i per allà, però a ella mateixa, no; hi haurà una veueta latent que dirà: no és veritat que ets així, ets un impostor. I això no et deixa ser feliç. Una persona pot tenir molta salut però una ment atormentada, perquè sap que no està fent el que sent, el qeu vol. Una persona de 50 anys i diu 's'ha acabat, la feina no em fa feliç, i el que em quedi de vida, encara que me la jugui, qui no s'arrisca no pisca'. Si no soc jo, qué és la meva vida? Jo parlo amb gent de 90 cap amunt i quasi tots em diuen: me'n penedeixo més del que he deixat de fer per por, del que no m'he atrevit a fer, per voler viure a la zona de comfort...

Notícies relacionades

-I que ara ja no tinc temps...

-I que ara ja no tinc temps. Recomano a la gent paciència, pensar bé les coses, no prendre decisions durant la crisi -coses com 'ho deixo tot'-, perquè les decisions es prenen des de la calma. I després clar que comporta un risc, però és que viure és un risc.