Olga Tubau, advocada: "Prenc un antidepressiu des de dos anys, aquestes coses s'han d'explicar"

-El teu pare era comunista. Que te n'ha quedat a tu, d'aquells valors, com ho has filtrat?

-Sens dubte te un vessant molt més humanista i moral qualsevol ideologia d'esquerres que de dretes. I no dic que gent de dretes pugui compartir valors d'ètica, moral, igual que el cristianisme en moltes coses, seria com el meu pare que era ultracomunista. Jo crec que m'ha quedat la consciència de que ara soc una persona molt afavorida socialment, econòmicament, però jo no oblido d'on vinc i a més tinc molta consciència social. Tinc tendència a posar-me al costat dels desfavorits. I amb els meus amics, alguns de molt pijos, soc molt beligerant i m'indigno quan es queixen que paguen molts impostos però quan un d'ells te un càncer se'n va al Clínic.

-El 'Llibertat, igualtat i fraternitat' el tens present, tu que vas viure els primers anys a París?

-Sí, el tinc molt present. I el lema de l'escola pública, lliure i republicana. El tinc present perquè a casa vivíem també amb el que estava passant a Espanya. És veritat que als immigrants els donaven cobertura legal com a un francès. Però França és un país extraordinàriament racista. Anar passejant amb els meus pares, parlant en castellà i sentia darrera el comentari de que érem els estrangers. I per altra banda, a l'escola amb la filla del metge i del notari, mai vaig sentir cap mena de discriminació. La llibertat era que hi havia el partit socialista, el comunista, una manifestació, una vaga...

-Com veus el moment actual de la societat, pel que fa als valors i a la diversitat i la solidaritat?

-Cada vegada estem més idiotitzats, cada vegada ens eduquem més a través del TikTok, si la font d'informació és una influencer que no ha llegit un llibre a la seva vida, serà molt difícil que avancem. No vull ser pessimista perquè hi ha gent jove extraordinària. Crec que estem en un moment difícil per als discursos inclusius respecte a persones difernets per origen, per orientació sexual, perquè pateixen una malaltia mental. No estem vivint un bon moment per avançar. Hem de tornar al que deia Voltaire de 'cultivez votre jardin'. El que no pots fer, perquè llavors sí acabes amb una malaltia mental, és dir 'això s'acaba, és el fi del mon, tornem al Tercer Reich, estem a un minut dels camps de concentració, tot el que crèiem que havíem avançat després de la Segona Guerra Mundials'ha acabat...' Si et quedes amb això, llavors és diazepan a tope i no surto de casa. No.

-Parlant de diazepan i d'emocions...vas plorar en la defensa final del cas Trapero i tot seguit vas demanar perdó...

-...'por este espectáculo lamentable' (riu).

-Ara, passat el temps, creus que va ser un espectacle lamentable?

-No. Però en aquell moment vaig pensar 'Tubau, en una sala de vistes d'un judici no es plora, això és una discussió jurídica'

-Ploren moltes persones públiques...

-... Pero no hauràs vist molts advocats i fiscals plorant. Ara penso que hi tenia dret, perquè a més soc d'emoció fàcil. Una altra vegada que em van saltar les llàgriems va ser en un veredicte d'absolució, però el focus no estava posat sobre mi. Era per felicitat, perquè s'havia acabat el malson per a aquell noi.

-Què més et fa plorar?

-Em fan plorar les coses tristes i els gestos d'afecte, les escenes de bondat. Els meus nets també. Soc una persona molt emotiva, gens freda, de seguida intento establir relacions molt properes amb la gent. Potser és un problema d'ego, però és que vull que la gent estigui bé amb mi.

-I rius molt...

-Sí, molt. Riem de coses horribles i dramàtiques, al despatx [riu]. Al final ha de desdramatizar. Riure sempre ha sigut curatiu i ara ja tenim teràpies de riure. Reuneix-te amb gent graciosa o ves a veure un espectacle d'humor, ja riuràs. No cal que t'ho montin.

-Moltes gràcies, Olga...

-Estàs tocant el tema de les emocions... Prenc escitalopram [un antidepressiu] des de fa dos anys. I això es pot dir i auestes coses s'han d'explicar. La meva professió em reporta molta felicitat però també molt dolor. I pateixo molt angoixa i pateixo molts matins al alxecar-me faltar-me la respiració perquè m'he d'enfrontar a un judici complicat, a preparar a un nen de vint anys acusat d'una agressió sexual. I soc incapaç de deixar-ho fora quan arribo a casa, que a més soc molt feliç amb el meu marit.

-No pots.

-M'he resistit durant molts anys a anar al metge i al meu entorn hi ha molta gent que pren antidepressius o alguna cosa per l'ansietat però jo sempre he pensat que jo sola podia. Em posava Joan Sebastian Bach, però quan està ja tan consolidat no es cura així. Fa dos anys, després de la mort del meu pare, no havia passat bé el dol, i la psiquiatra em va dir que apart de l'ansietat i angoixa estàs també amb una depressió, i has de prendre alguna cosa. I prenc alguna cosa. I això a mi m'ha tornat la vida. La química m'ha alliberat de tant patiment que ara penso 'tu ets imbècil, perquè no ho vas fer fa deu anys'...

-Perquè ho arrossegaves...

-Exacte. I t'hauries estalviat aprimar-te cinc quilos perquè quan estas angoixat tens dues possibilitats, buidar la nevera o quedar-te com un secall. Però hem guanyat molt perquè la gent jove ja no te la barrera a l'hora de demanar ajut a un psicòleg o un psiquiatra, crec que s'ha de fer. Igual que quan et fa mal un peu et prens un antiinflamatori, és que és fantàstic, no et pots imaginar lo bé que et va si a més cau en un professional que l'encerta.

-Què has notat amb la medicació?

-Les coses clar que em preocupen, però aquella por reverencial i sensació que no hi arribaré però t'has de controlar perquè el client no noti que estàs tan aterroritzada com ell. Abans d'un judici he arribat a anar a un lavabo a vomitar.

-Tot i que ara tens experiència...

-Sí, però és igual, ho passo pitjor ara que fa quaranta anys, i també és veritat que entro a la sala de vistes amb la toga, i ja està. M'anirà pitjor o millor, però aquell escenari el domino i serà molt difícil que passi alguna cosa al judici que m'enfonsi i estic preparada pel pitjor i sé on poden passar coses horribles ...

-Però abans...

-Abans és un horror, i el dia a dia d'aquí, de que he de fer aquest recurs, aquesta visita... I també tens la teva vida personal, un pare malalt, una mare, uns fills que et preocupen pel que sigui... Però és que això és viure.

-Això ha anat acompanyat de teràpia psicològica?

-No, amb una psiquiatra que sí que quan hi vaig em treu moltes coses, perquè em costa molt parlar del que no va bé, m'ho guardo tot per a mi. Però teràpia, no.

-Que ara parlessis d'això fa deu anys hauria sonat estrany...

-Se n'ha de parlar i que la gent vegi que darrera de les façanes d'una ultraseguretat en si mateix, de domini, per a molta gent hi ha molta por, molts dubtes... perquè qui ho pateixi no pensi que és tou.

Notícies relacionades

Holanda i Escòcia disponen de rituals poètics per a persones que moren en solitud i sense suport social

Xavier Vidal, llibreter: "Llum, més llum"

-i que ho passa tothom, gent ben posicionada i gent de classe treballadora.

-Absolutament.