Manel Jimenez-Morales, docent de la UOC: "Les persones que es tanquen tenen una sensibilitat per viure el conflicte amb una intel·ligència emocional molt més gran"

Aquesta és una de les idees que travessa el projecte 'Mobilitzacions i tancaments', liderat pel professor Manel Jiménez-Morales (UOC). Desenvolupat conjuntament amb la Universidad Complutense de Madrid, amb el suport del Memorial Democràtic i la Diputació de Barcelona, i amb la participació escènica de AdHoc Teatre, el projecte revisita diversos episodis històrics de tancament posant el focus en l’experiència emocional de qui els va viure.

“Històricament, no hem parlat gens de com aquests episodis han impactat la salut mental de les persones implicades”, assenyala Jiménez-Morales. Les veus hi eren, però sovint no han estat escoltades. “No són comunicacions directes ni manifestacions a les quals se’ls hagi parat atenció; apareixen perquè no hi havia altres vies d’expressió possibles”, explica.

El tancament com a resposta emocional

Els tancaments són conseqüència d’un conflicte extern, però no tothom hi respon igual. “Les persones que es tanquen tenen una sensibilitat per entendre el conflicte des d’una altra dimensió i per viure’l amb una intel·ligència emocional molt més gran”, afirma Jiménez-Morales. Una intel·ligència que, diu, “no és un acte cap a un mateix, sinó un exercici de responsabilitat cap a la societat”.

Segons explica, el tancament és també una forma d’autoprotecció davant d’un entorn hostil, viscut des d’una vulnerabilitat especial. No és només una estratègia política, sinó una resposta emocional.

Expressar-se quan no hi ha veu

Quan les vies oficials fallen, l’expressió esdevé una necessitat vital. “Quan et treuen la veu, l’escriptura i la creació són l’única eina possible”, defensa Jiménez-Morales. No perquè garanteixin ser escoltat, sinó perquè permeten sostenir-se.

En molts casos, aquesta expressió no troba un receptor immediat. “No són comunicacions directes; apareixen perquè no hi havia altres vies d’expressió possibles”, insisteix. Escriure o crear permet ordenar el malestar i evitar que quedi enquistat, encara que el missatge no surti immediatament cap enfora.

Tal com apunta Magda Fytili, professora i investigadora de la Universidad Complutense de Madrid (UCM), “les vivències en moments d’opressió no passen només en els grans escenaris de la història, sinó en llocs privats, residuals i invisibles”.

Incomunicació, cura i dany col·lectiu

El cas de l'activista Patricia Heras, que va morir per suïcidi, exemplifica aquesta incomunicació extrema. Quan una persona no pot explicar-se ni tan sols pels canals institucionals, la negació de la veu “forma part de la tortura i de la revictimització”, assenyala Jiménez-Morales. I quan la injustícia no es repara, “l’efecte és altament dolorós i danyí per a tota la societat”.

La cura és un altre dels eixos centrals del projecte. “La cura és un element neguitós dins d’un sistema normatiu i polititzat”, afirma. Introduir-la es viu sovint com una concessió que debilita el sistema, fins al punt que “l’única manera d’enfortir-lo és negligir-la”, especialment quan hi ha vulneració de drets.

Notícies relacionades

Després de l'escàndol 'Julio Iglesias', disseccionem el patró del depredador sexual

Guia per a supervivents del suïcidi: "Totes les emocions que puguis sentir son legítimes"

En aquest context, les dones assumeixen sovint rols clau des dels marges. “Pateixen el conflicte en primera persona i, alhora, sostenen, acullen i cohesionen el col·lectiu”, explica Jiménez-Morales. Un pes que comporta també “la necessitat de tancar-se amb elles mateixes, d’escoltar-se i de cuidar-se”.

Cos, espai i retorn

El projecte es materialitza també en una instal·lació interactiva que recrea un lavabo tancat, on els visitants deixen missatges com els que tradicionalment apareixen als banys públics, però orientats a imaginar un “després” del tancament. “A vegades les formes de resistència no tenen més remei que manifestar-se des de la individualitat i la reclusió”, reflexiona Jiménez-Morales. Un pas que, segons diu, només pren sentit si permet posteriorment “un retorn, una anada i tornada amb voluntat transformadora”.