Rebel·lió de mares amb fills adults amb trastorns greus: "El sistema no funciona"

Al voltant de la Fundació Congrés Català de Salut Mental, i coordinades per Montserrat Rovira, les reunions mensuals donen desenes de motius per a la indignació. Rovira explica la motivació del grup: “el sistema ens té apartades”. Carme (usem noms ficticis per respectar la intimitat de cadascú més enllà que la majoria han accedit a aparèixer a les fotos) explica que el seu fill té 30 anys i és "la tercera vegada que s'escapa de casa, no tinc suport perquè és més gran i no poden fer res, no tenim cap contacte".

L'Esther ha patit el recorregut de la seva filla durant deu anys des de l'anorèxia a un trastorn obsessiu. La Ruth té un fill que va començar amb ansietat, crisi de pànic i dificultats d'adaptació. "És hipersensible". Lorena té una filla per a les cures de la qual va descobrir "amb una gran decepció", la dificultat de trobar ajudes, per exemple, al món laboral. "I aquí estem, lluitant".

"Absolutament frustrant"

La Sandra té dos fills de 30 i 28. un va patir un brot psicòtic. A partir dels 18 va tenir conductes de consum conflictives. "És un problema darrere l'altre, ens diu que no pot amb la vida, que el supera, té problemes per a tot i hem d'anar darrere i acompanyar-los; i continua, amb alts i baixos, i crisi d'ansietat. Fa 12 anys que no veiem la llum, amb anades i vingudes". També Sandra descriu la manca de comprensió del sistema cap a les famílies perquè els afectats són adults. "És absolutament frustrant".

Les vivències són doloroses però de totes s'obtenen motius per a la feina i l'ajuda. El fill de 42 anys d'Eloísa té problemes per vincular-se amb els professionals, i ella se sent incompresa, no sense admetre que el seu fill tampoc no ho posa fàcil. "El sistema falla -ratifica- perquè s'hauria d'apropar a les persones i a les famílies, ja que anem tots al mateix vaixell; en canvi, el sistema fa aigües per tot arreu. Individualment, no es pot aconseguir res, col·lectivament es pot aconseguir alguna cosa".

Un altre problema afegit és el que explica la Sara: els afectats no reconeixen tenir cap problema, sovint, i tenen consums addictius compulsius. Per això la impotència de les mares per acompanyar-los i intentar saber si, per exemple, el consum de substàncies és el problema o una part del símptoma.

Les insuficiències

Entre elles enumeren les insuficiències, tant en la inserció laboral, com en l'atenció domiciliària i també quant a les contencions mecàniques (nom tècnic a la tècnica que consisteixen a lligar el pacient de mans i peus en una llitera als serveis d'urgències o unitats d'aguts). I també debaten sobre els efectes de la medicació o de determinades etiquetes diagnòstiques, o la manca de continuïtat del professional que atén els seus fills. Una altra queixa és que l’administració tracta cada dificultat com una carpeta aïllada de les altres, sense entendre que formen part d’un "problema transversal", apunta Sara.

Parlen també de les unitats de Psiquiatria i de la conculcació de la dignitat dels seus fills per com els vesteixen i tracten, per com els lliguen en ocasions. "Per què si es vol equiparar la salut mental a la resta d'especialitats no em deixen acompanyar el meu fill a la nit quan ingressa? Si estigués allà per un problema renal o cardíac sí que em podria quedar", es pregunta el Xavier.

Qui us cuida a vosaltres?

Notícies relacionades

Adrià Garbanet, psicòleg: "Les persones que s'atreveixen a explorar versions diferents de sí mateixes mostren major benestar"

Carlos González, pediatre, explica les diferències entre malsons i terrors nocturns en els nens: «Es desperta plorant com si el matessin»

Totes comparteixen conceptes com la frustració, la impotència o la culpa. I tracen un discurs contrari al “sistema clínic”, excessivament fred. "El sistema no funciona", conclou Xavier. El següent pas és el de buscar aliades i són crítiques amb certes entitats i associacions del sector, a les quals critiquen que no qüestionin el sistema pel fet que "estan captives de la subvenció". Mentrestant, continuaran reunint-se mensualment per posar en comú dolor i denúncia. "A qui hem d'anar perquè ens escoltin?".

Una pregunta final recorre la sala: I a vosaltres, qui us cuida? "Nosaltres", responen amb un somriure de complicitat entre elles, no sense afegir que el seu és un rol molt solitari. I de molt patiment, per si algú no ho havia notat.