"Tenir temps és més luxós que tenir un Ferrari"

-Al llibre escriu: "La millor estratègia per percebre el que significa viure és abandonar la teva zona de confort". A què es refereix?

-Quan vam salpar el 2011 del Garraf, la qüestió era per què te'n vas. Jo tenia una vida còmoda i ordenada: tenia la meva dona, la meva filla, era professor d'Arquitectura, tenia un estudi, la ciutat de Barcelona m'agradava, em sentia a casa. No me'n vaig anar perquè em semblava un desastre tot això, sinó perquè volia experimentar alguna cosa nova, sensacions que jo tenia la intuïció que potser a la vida terrestre no existeixen. Deixar la zona de confort significa ficar-se en una cosa completament desconeguda. Els èxits a la teva vida estan bé, però és millor ficar-te en alguna cosa completament nova.

-¿Què s'hi esperava trobar?

-Vaig pensar que el viatge em proporcionaria respostes a preguntes importants de la vida -qui som els humans, com és el món- però dotze anys més tard he tornat i tinc més preguntes que mai. Ara comprenc que aquesta és la finalitat de tot: que s'obrin preguntes i qüestionar-te moltes coses. El més bell a la vida és que se t'obri la ment. Si mai no has vist la pobresa brutal com al Sudan o a Haití, tampoc et fas preguntes.

-¿Què va aprendre d'aquestes vivències en situacions de pobresa extrema?

-A Haití vam anar en un ferri amb dones que anaven al mercat. És el viatge més bonic que he fet a tota la volta al món. Les dones tenien una alegria total, van cantar, ens van integrar del tot. Aquesta gent que viuen en aquestes condicions extremes viuen només el moment, i en un ferri que no se sap quant de temps triga. Canten, parlen. I a la tornada, gallines i cabres a bord. Un espectacle brutal. Al Sudan, igual: la gent viu el moment.

-Al llibre parla de la vastedat de l'oceà Pacífic. Com impacta això a l'interior d'una persona vivint dies i dies en aquest escenari?

-Cal emportar-se bé amb el mar. Si ho respectes -amb els seus vents, corrents, esculls, taurons, cocodrils- et torna molt. Si està malament, pots patir molt. Imma, la meva dona, es mareja [riu], i ha fet la volta al món. Després d'un temporal, al cap de tres o quatre dies, surts al matí i veus el sol, veus que les onades han baixat i penses: ho hem superat. Es tracta de tenir la confiança que algun dia surt una altra vegada el sol i tot ha passat.

-Això serveix per a la vida...

-Saber que sortim d'aquests moments dolents et fa confiança. En una de les travesses, des de les Galápagos, vam estar cinc setmanes en què només vam veure dos vaixells. I el mar. Observant el mar veus els diferents blaus, els núvols, l'horitzó... És un espectacle total. I et calma per dins. És una forma de meditació. Ets allà sense fer res. Només observes.

-¿En què ha canviat vostè després d'aquests dotze anys?

-Visc molt més el dia. Molta gent em pregunta si faré una segona volta al món... Tant se val. Ara estic en aquesta entrevista. És l'única cosa que compta. I on no hi puc influir, no m'he de preocupar. I sí que m'he de preocupar de crear ara un bon moment entre nosaltres en aquesta entrevista, perquè aquesta és la millor inversió de cara al futur.

-¿Com ha evolucionat la relació de parella?

-Quan tens exactament el mateix objectiu, com per exemple arribar a una illa del Pacífic, és una cosa molt bonica com a parella. Et sents automàticament unit. Totes les coses dolentes les patiu tots dos. I no hi ha visites, la sogra mai arriba a alta mar [riu]. Esteu tots dos i punt. Els problemes comencen quan ets a terra [riu de nou].

-¿Com veu el món, després de conèixer-lo durant aquesta experiència?

-Primer, crec que estem molt centrats a Barcelona, o l'Hospitalet, com si fossin el centre del món. Hi ha molt més món i moltes més realitats. I no és que nosaltres siguem més feliços, a Europa. En aquestes altres realitats t'adones que pots viure totalment feliç a Fulaga, un illot de Fiji i és meravellós. No hi ha internet, no hi ha mòbil. Per a què? La comunitat viu amb i del mar. I estan molt units amb la natura. Aquí pensem en el benestar relacionat amb tenir un cotxe molt bonic i una segona residència a l'Empordà... Ho respecto, però el que jo vaig veure a molts llocs, sobretot a zones pobres, és que tenen un luxe brutal que és el temps. Tenir temps és molt més luxós que tenir un Ferrari.

-Aquí quan viatgem volem arribar de seguida...

-El veler és molt bo perquè va superlent Sis nusos, que són deu quilòmetres per hora. Per això trigues cinc setmanes de Galápagos a Marqueses. Quan surts, et pots acomiadar del que tenies. Tens un parell de setmanes per pensar en allò que deixes enrere. I després hi ha un moment en blanc. La teva ànima viatja amb tu. A bord érem quatre, Imma, jo, la seva ànima i la meva.

-És un altre concepte del temps...

-Veus el paradís, les palmeres, el mar turquesa... i és veritat, és bellíssim. Els primers dies són bonics però quan vens d'Occident, al tercer dia ja penses a anar-te'n. Però si et quedes el quart dia i el cinquè, ocorren coses, perquè de sobte veus alguna gent que recull pops a l'escull... La lentitud és important, si no no t'assabentes de res. Jo no hauria anat tan de pressa. Dotze anys ha estat bé, però vint-i-cinc hauria estat millor.

Notícies relacionades

Després de perder-ho tot: del cop de puny emocional a la reconstrucció amb la comunitat

Maria José Valiente: "A vegades, després d'unes vacances, les persones senten que no encaixen"

-¿Estem encara massa d'esquena al mar, a Barcelona?

-Com a arquitecte i urbanista, sé que es deia que Barcelona vivia d'esquena al mar i amb els Jocs Olímpics es va girar cap a la Mediterrània. La societat mira el mar. Però el meu desig és que no ens quedem a la platja, sinó que entenguem que tota aquesta superfície blava no és només estètica. Hem de ficar-nos a dins, oa sobre. I que els nens facin vela, natació i busseig. Que se submergeixin.