Després de perder-ho tot: del cop de puny emocional a la reconstrucció amb la comunitat

El xoc emocional de perdre-ho tot en un instant

El primer impacte té un component físic i mental alhora. “És un cop que descol·loca completament, un abans i un després a la vida d’aquella persona”, diu Romeu. El cervell entra en mode de supervivència: la part racional es desconnecta i el cos reacciona de manera automàtica. “Bloqueig, plor, ràbia, negació, submissió… totes són reaccions normals davant d’una situació anormal. No hi ha res desadaptatiu”, remarca.

Aquestes reaccions poden sorprendre des de fora, però tenen una funció protectora. “És la manera que té el cos i la ment de processar quelcom que sobrepassa tota previsió. El que no és normal és la situació que s’està vivint”, afegeix.

El dol material: també plorem les cases i els records

En aquests contextos, el dol no només afecta les persones que han mort o desaparegut. També pot ser un dol material, per la casa, el barri o els records que han quedat enrere. “El dol és el temps entre la pèrdua i l’adaptació. Pot durar una setmana o quinze anys, però és un procés natural i necessari per poder continuar vivint”, explica Romeu.

Retrocessos i recaigudes: el procés del dol no és lineal

Segons Mònica Algueró, presidenta de la secció de Psicologia de la Intervenció Social del COPC, és fonamental entendre que aquest procés no és lineal: “Hi ha retrocessos i recaigudes. La tristesa i la ràbia poden anar i venir. És important que la persona no senti que fracassa quan això passa, perquè forma part del camí.”

Algueró utilitza una metàfora clara: “El dolor al principi és una ferida oberta, que sagna i fa mal a cada moviment. Amb el temps pot transformar-se en una cicatriu: no desapareix, sempre hi serà, i si la toques encara molesta, però et permet continuar vivint.”

Per què és tan dur tornar a començar de zero?

Quan s’ha perdut tot, l’energia que cal per recomençar pot semblar inabastable. “És un esforç enorme, físic i mental”, diu Romeu. La majoria de persones, entre un 60 i un 80%, aconsegueixen integrar la pèrdua i reprendre la seva vida. Però entre un 20 i un 30% desenvolupen algun trastorn psicològic o físic —com estrès posttraumàtic, depressió o fòbies— que requereix atenció professional.

La capacitat de resiliència depèn de molts factors: edat, salut prèvia, recursos econòmics, però sobretot de no quedar-se sol. “Una de les primeres coses que fem en psicologia d’emergències és assegurar que aquella persona no quedi aïllada. El suport social i familiar és el millor factor de protecció”, remarca Romeu.

La força de la comunitat en la reconstrucció emocional

La imatge més visible després d’un desastre són les runes: cases caigudes, carrers arrasats, comunitats desfigurades. Però, com apunta Algueró, la reconstrucció no és només aixecar parets. “Es tracta de reconstruir xarxes, autoestima i sentit de vida. No és tornar a començar de zero, sinó donar un lloc al dolor i integrar-lo en la història personal.”

Aquí el paper de la comunitat és clau. Veïns, associacions, institucions… tots poden actuar com a xarxa de contenció. “Quan hi ha un patiment compartit, no es viu com un fracàs individual. És molt diferent afrontar-ho sol que fer-ho en col·lectiu. El teixit social és un dels grans factors que eviten que el trauma es cronifiqui”, diu Algueró.

Rituals i símbols que ajuden a superar el trauma

Els rituals col·lectius són un altre recurs valuós. “Plantar un arbre, encendre espelmes, fer un mural, organitzar un cercle de paraula o una cerimònia comunitària… Tot això no són gestos superficials, sinó eines de reparació emocional i dignificació de la memòria”, explica. L’art, la música o l’escriptura també poden actuar com a espais simbòlics per compartir el dolor i donar-li sentit.

Quan les institucions agreugen el dolor: el risc de revictimitzar

Quan les institucions fallen, el dolor s’agreuja. “Si fem els tràmits impossibles, si no donem informació clara, si tractem la persona com un receptor de caritat, la convertim en doble víctima”, alerta Algueró. Reclama circuits senzills, informació accessible en diferents idiomes i un seguiment real de les persones afectades. “Una persona desinformada és una persona desprotegida”, resumeix.

Notícies relacionades

Maria José Valiente: "A vegades, després d'unes vacances, les persones senten que no encaixen"

Josep Matalí, Sant Joan de Déu: "Hem de capacitar-nos per donar un major acompanyament emocional als joves"

També denuncia el perill de caure en actituds paternalistes: “El fet d’haver-ho perdut tot no vol dir que la persona no tingui capacitat de decisió. Cal escoltar què necessita, respectar els seus ritmes i codissenyar amb ella el camí de reconstrucció. La pèrdua total no existeix: sempre queden records, valors, experiències… i és des d’aquí que es pot començar.”

“No és començar de zero, és començar des del que queda”

Tant Romeu com Algueró coincideixen que el dolor no desapareix. Però es pot transformar en un nou sentit de vida. “Has de tornar a començar, és responsabilitat teva cuidar-te, però no ho facis sol”, recomana Romeu. Algueró hi afegeix: “No és començar de zero, és començar des de la memòria del que ens queda. Amb vincles, amb comunitat i pas a pas.”