Els professionals també tenen prejudicis sobre salut mental

La salut mental s'ha convertit en un tema central en la nostra societat. Allò que abans podíem veure com un cas aïllat, cada cop se'ns fa més proper i real. Actualment, gairebé tothom coneix algú que ha experimentat malestar emocional.Tot i així, encara tenim reticències a l’hora de parlar obertament de la nostra salut mental. La por de sentir-nos jutjats és un dels tants motius per no demanar ajuda quan més ho necessitaríem. En aquest sentit, garantir un tracte respectuós i empàtic per part dels professionals d’atenció sanitària és clau perquè les persones amb malestar psíquic no tinguin por de demanar ajuda. 

L’estigma, encara present

Un tractament de qualitat en salut mental significa molt més que dominar tècniques clíniques o seguir uns protocols. Pels professionals de la salut implica treballar amb persones que sovint es troben en situacions de gran vulnerabilitat i malestar, en les que el respecte, l’empatia i l’absència de prejudicis són essencials per garantir un bon tracte. Podem pensar que els professionals de la salut, pel fet de tenir coneixements tècnics, estan lliures d’aquests prejudicis. Però la realitat és que els professionals de la salut mental, abans que professionals, són persones.

Creure que algunes persones a qui acompanyem no seran prou capaces de responsabilitzar-se o que les seves decisions no seran les adequades són creences que poden estar arrelades en alguns professionals. En l’àmbit de l’atenció en salut mental, l’estigmatització es pot traduir en tendències a sobreprotegir, infantilitzar o controlar a les persones ateses per por a que recaiguin o no millorin. Aquesta dinàmica genera malestar perquè potencia que les persones se sentin desposseïdes de la seva autonomia i del dret a decidir en el seu procés de recuperació. Per això, és necessari promoure dins dels serveis de salut, no només espais formatius, sinó espais de reflexió.

Trencar l’estigma en l’àmbit assistencial, doncs, implica aturar-nos, posar-nos davant d’un mirall, que no sempre és còmode, i qüestionar-nos creences que, a vegades, no som conscients que tenim.

La reflexió col·lectiva entre professionals és necessària per desconnectar un moment de la immediatesa i de l’estrès, per revisar les pràctiques diàries amb una actitud crítica i autocrítica. Identificar i qüestionar els prejudicis i estereotips que ens perjudiquen permet pensar alternatives per fomentar pràctiques més horitzontals i respectuoses. Cal vetllar perquè la persona atesa se senti escoltada i pugui decidir, conjuntament amb els seus professionals de referència, sobre allò que li farà millor en el seu procés de recuperació. Cada persona és diferent, i allò que et pot anar bé a tu, pot ser que no funcioni en algú altre. 

Notícies relacionades

¿Hi ha una etapa grisa en la vida? La ciència diu que sí, i passa en aquesta edat

Paco Pérez, psicòleg infantojuvenil: «Veig nens de set anys que demanen als seus pares anar al psicòleg»

Parlar d’acompanyament, d’atenció col·laborativa i d’apoderament no són conceptes abstractes, tenen una implicació tangible, i és necessari el suport de les institucions i el compromís a l’hora de facilitar que aquests espais es puguin dur a terme. Acompanyar les persones en el seu procés de recuperació amb respecte, dignitat i empatia és una responsabilitat compartida, una tasca col·lectiva on professionals, institucions i societat hem de caminar plegats en el dia a dia.

Mariona Basté i Paula Barrantes, psicòloga i infermera, respectivament, técniques de l'entitat Obertament.