Fer humor sobre trastorns

Parlar de salut mental és massa sovint parlar de problemes, dolor, tristesa, diagnòstics i medicació. Però els que passen per aquestes dificultats i el seu entorn no es cansen de demanar que es parli en positiu, amb esperança... i amb sentit de l’humor. EL PERIÓDICO ha reunit un grup d’humoristes i activistes per abordar aquesta qüestió tan delicada. "De boig s’ho ha d’estar per no riure", respon d’entrada Andrés Fajngold, còmic. El seu company Andrea Farina va més enllà: "La paraula boig fa empoderar d’una cosa que tenia una connotació negativa. Com en el món LGTBI+ amb la paraula boja, que tenia un sentit despectiu i el col·lectiu se l’ha apropiat".

Anna Esteve, actriu de la companyia teatral Brots, és molt clara: "Jo em sento boja, sí, i rara, perquè soc una mica teatral i em va bé, però hi ha persones que ho passen malament i no se senten reflectides en aquesta paraula; la bogeria de vegades és un excés de coherència".

Marcos Obregón, membre de Radio Nikosia i integrant del Moviment Galego da Saúde Mental, també troba positiu el fet d’apropiar-se de la paraula boja. "Seria semblant al fet que els negres es diguin negres entre ells o que els homosexuals utilitzin la paraula marica en bromes, però he vist xerrades de psiquiatres que utilitzaven la paraula boig i el col·lectiu se sentia malament".

Martín Correa-Urquiza, antropòleg i professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV), opina que es pot parlar de tot i que la clau és des d’on es parla. "Una cosa és que una persona psiquiatritzada faci un acudit sobre el col·lectiu i una altra és que t’ho digui algú altre".

Humor contra la depressió

"En l’humor, el millor és començar sempre rient-se d’un mateix, perquè llavors la gent et dona crèdit perquè puguis riure d’altres coses", proposa l’Andrés. "Al meu cap, els problemes de salut mental estan molt relacionats amb la falta d’humor. M’he trobat passant per èpoques depressives i el que més notava era que em costava riure", diu l’Andrea. "Tinc un acudit en què explico que a teràpia vaig comentar que sento que estic deprimit des que vaig néixer, i em van dir que el que tenia era depressió postpart".

Una cosa molt diferent, en canvi, coincideixen a dir, és fer acudits, per exemple, amb el baveig de persones amb síndrome de Down. "Aquí estàs humiliant i destruint un col·lectiu", apunta l’Andrés.

Notícies relacionades

El psicòleg Álvaro Bilbao recorda les cinc preguntes que has de fer al teu fill abans que sigui tard

Paco Pérez, psicòleg infantojuvenil: «Veig nens de set anys que demanen als seus pares anar al psicòleg»

L’Anna insisteix que tot depèn del context. "Si la persona està patint, no filtrarà que és sentit de l’humor", assenyala. I afegeix: "Tothom es pot sentir ofès, no és una cosa exclusiva de qui té etiqueta o diagnòstic, perquè de problemes de salut mental en tenim tots". El Martín creu que estem en una transició cap a la possibilitat de fer humor, però tenint en compte si s’està ofenent, malgrat l’extrema dreta i a diferència dels acudits que es feien fa 20 anys que ofenien col·lectius com els discapacitats. Segons Marcos, també l’esquerra puritana dicta sobre què es pot parlar. "La clau és l’honestedat que tinguis tu amb el que fas i si estàs utilitzant el col·lectiu per fer un acudit o realment vols fer humor mostrant les teves misèries i no riure’t de les misèries dels altres", opina.

Debat a part mereix la paraula subnormal. "S’utilitza com a sinònim de imbècil, en el món de la comèdia, o amb Broncano", apunta l’Andrés. Originalment, era un terme psiquiàtric, com idiota o imbècil, recorda l’Anna. La conversa acaba proposant un titular per a aquest reportatge que no ofengui ningú. El Martín llança la idea de "¿Hi ha humor en la bogeria?" i l’Anna aposta per "La bogeria del sentit de l’humor". "L’humor és de tots", afirma l’Andrés.