Anar al contingut

PSICOLOGIA POSITIVA

Gonzalo Hervás: "La felicitat és molt menys individualista del que la gent creu"

Aquest especialista és un dels millors experts mundials en Psicologia Positiva

Aquest mes d'octubre se celebra a Madrid el IV Congrés Espanyol de Psicologia Positiva

Ángel Rull

Gonzalo Hervás: "La felicitat és molt menys individualista del que la gent creu"

"Sobre la felicitat, qualsevol persona en pot parlar des de la seva experiència, i això pot ser interessant, però no s’ha d’oblidar que la ciència és, amb diferència, la millor eina que tenim per generar conclusions útils i vàlides". Qui parla és Gonzalo Hervás, director de la Societat Espanyola de Psicologia Positiva. Aquesta institució organitza aquest octubre a Madrid un dels congressos de Psicologia Positiva més grans del món. Encara desconeguda pel públic general, aquesta disciplina ofereix cada vegada més i millors alternatives de tractament, i no s’ha de confondre amb aquesta dictadura de la felicitat introduïda pel món publicitari.

Hervás explica com hem d’entendre la Psicologia Positiva i de quina manera està destinada a consolidar-se com una de les millors alternatives al model tradicional.

¿Què és la Psicologia Positiva?

És una àrea dins de la psicologia científica que pretén promoure més investigació centrada en aspectes positius de l’ésser humà i de les organitzacions. Un dels objectius importants és estudiar en profunditat les bases de la felicitat, o del benestar psicològic, que és el terme que solem fer servir nosaltres. Però també s’estudien altres aspectes, com el paper del sentit de l’humor, la resiliència, el sentit vital, eines concretes per conrear cada una d’aquestes àrees, etc.

¿En què es diferencia dels altres corrents?

Es diferencia d’altres corrents en el fet que l’objectiu de les teories no és comprendre millor els problemes o dèficits, per posar-hi remei, sinó conèixer com funciona l’ésser humà al seu millor nivell, comprendre els recursos i fortaleses que pot arribar a mostrar, per, d’aquesta manera, promoure experiències o pràctiques que promoguin la satisfacció personal i el creixement vital. No neguem que existeixin els problemes, no provem d’apartar o negar el sofriment, ni tampoc neguem que hi hagi dinàmiques individuals i socials que generen dolor i sofriment.

Sí, és cert, ja des de la llar d’infants la vida és complicada: hi ha lluites, baralles, llàgrimes, injustícies, i fins i tot alguna mossegada. Però la vida i l’ésser humà també estan fets d’amor, de compromís, d’altruisme, de coratge, de vitalitat, de gaudi, de sorpresa... Assumir aquests dos pols –el fosc i el brillant– en tota la seva complexitat no resulta fàcil, però crec que és essencial, especialment per a algú que pretén comprendre i treballar amb éssers humans.

Fins fa relativament poc no ens hem interessat per la felicitat i el benestar, sinó que estàvem enfocats en el tractament del malestar. ¿Què va passar perquè canviéssim el focus?

Hi ha raons purament científiques i altres de més socials. Durant un segle la psicologia es va centrar, tret de meravelloses excepcions, a abordar els problemes perquè era el més urgent. Si analitzes problemes, el que sobresurt en aquest context són els dèficits i les carències. Provar de comprendre aquests dèficit era l’adequat en aquell moment i va ser molt productiu, però se’ns va escapar de les mans. Aquest biaix inicial per detectar el deficitari es va convertir en mal costum quan vam començar a ser incapaços de veure o treballar amb les potencialitats de les persones. 

"Durant un segle la psicologia es va centrar a abordar els problemes perquè era el més urgent"

A nivell de tractament psicològic, quan una persona deixa de tenir problemes, ¿automàticament comença a sentir-se bé?

Per desgràcia, no funciona així. Les emocions positives i negatives són dimensions bastant independents. Una persona pot mostrar poques emocions negatives i poques de positives, o moltes i molt intenses dels dos tipus, i, per tant, el benestar no és l’absència de malestar. Al final arribem a la conclusió que si volíem promoure el benestar havíem d’aprendre a treballar-lo directament. Una altra troballa important va ser descobrir que la majoria de persones fins i tot pocs dies o setmanes posteriors a una situació potencialment traumàtica, com un accident amb resultat de paraplegia, experimentaven amb més freqüència emocions positives que negatives. Això ens va mostrar que les emocions positives i l’adversitat no són com l’aigua i oli, sinó que s’entremesclen. 

Hem anat veient com determinats canvis socials han impulsat el canvi de focus cap a allò positiu. ¿Quins serien?

Exacte, ara en general tenim menys por del futur que els nostres pares, però també vivim en un món més individualista, i això provoca que les persones vulguin saber més com cultivar el seu benestar i no només llaurar un futur per als seus fills. 

"Tenim menys por del futur que els nostres pares"

¿Pot realment la psicoteràpia basada en la Psicologia Positiva tractar qualsevol problema?

Això seria un error absolut. El que s’espera d’un professional de la psicologia és que sàpiga integrar tècniques clàssiques de gran eficàcia, amb tècniques més modernes, ja siguin de psicologia positiva, basades en l’acceptació, o altres, per donar un servei òptim a una persona que requereix la nostra ajuda. Això implica saber comprendre i detectar dèficits i les seves dinàmiques, fer el mateix amb les capacitats de la persona i els seus recursos, i saber combinar adequadament els dos enfocaments en el procés de recuperació. 

Llavors, ¿per què els estudis acadèmics tendeixen a incloure només intervencions positives? 

Quan fem investigació, per comprendre bé el que aporta cada tècnica cal aïllar els components i per això es posen a prova intervencions només formades per tècniques positives. I aquesta investigació està donant fruits, ja que, ara com ara tenim evidència que les tècniques positives són d’ajuda en casos de depressió, per a algunes addiccions, per a problemes de dolor crònic, i també en trastorns psicòtics crònics.

Actualment existeix un corrent, especialment a nivell publicitari, que ens obliga a ser feliços. ¿En què es diferencia això de la veritable Psicologia Positiva?

És un tema complex. A començaments de segle es va viure una gran època de prosperitat econòmica a tot occident. Això va permetre que moltes persones prenguessin consciència del fet que cobrir les seves expectatives en termes de seguretat econòmica no revertia en una satisfacció vital proporcional. En aquella època quan es publicava un llibre o un article sobre la felicitat la gent el llegia massivament, tant a Espanya com en altres països del nostre entorn. Quan els editors se’n van adonar, van començar a donar més i més espai a aquest tema, per una raó senzilla: generar més vendes. Després van arribar les marques i la publicitat, i, per acabar, les xarxes socials i els missatges inspiradors de tall "pensament positiu", o el famós Mr. Wonderful. La Psicologia Positiva va començar abans d’aquest ‘boom’, als anys 90 del segle passat, i des d’aleshores, depenent del lloc i el moment, hi ha participat més o menys. Però les inèrcies solen acabar en zones perilloses i després de gairebé dues dècades de bombardeig hem arribat a un estat de saturació de pensament positiu, o el que alguns autors anomenen de dictadura de la felicitat.

"Hem arribat a un estat de saturació de pensament positiu o, com alguns autors ho anomenen, de dictadura de la felicitat"

¿Com hi ha influït les xarxes socials?

Les xarxes socials han exacerbat l’individualisme i l’exhibicionisme, i sabem que un excés de narcisisme porta a falta d’empatia i a una fragilitat psicològica més gran i, fins i tot, a la depressió. Tenim moltes dades que ens diuen que és més saludable la interdependència, l’altruisme equilibrat i tenir metes que vagin més enllà d’un mateix. I d’altra banda, a penes es pot sostenir amb dades que pensar en positiu de manera acrítica i indiscriminada s’associï a bons resultats. Per això en general els psicòlegs estem en contra del pensament positiu. Perquè és superficial i perquè fomenta un pensament màgic que ja als anys 70 es va veure que era molt perjudicial contra l’adversitat. Pensar que màgicament les coses aniran millor, només per pensar-ho una vegada i una altra és un gran error. Amb la dictadura de la felicitat succeeix una cosa similar. Sentir-se un fracassat per no ser plenament feliç és una aberració: tothom té dret a no ser feliç en determinades etapes o fins i tot durant tota la seva vida. 

¿Està la Psicologia Positiva relacionada amb aquest canvi?

Curiosament, alguns acusen la Psicologia Positiva de ser responsable d’aquesta hiperinflació de positivisme ingenu. Per sort o per desgràcia no tenim aquest poder, potser Facebook hi pugui tenir una mica d’influència, no ho sé. Nosaltres, sens dubte, no. Alguns autors del camp de la Psicologia Positiva han publicat llibres sobre benestar o felicitat, però ha sigut per contrarestar les desenes de llibres d’autoajuda que publicaven les editorials, molts dels quals amb continguts més que qüestionables. I el més important, les tendències culturals tenen molta inèrcia, no es poden accelerar o frenar fàcilment. Per això crec que l’important és conèixer-les i provar d’equilibrar-les, tant a nivell de debat públic com cada un a casa seva, amb la seva família i al seu espai de reflexió personal. 

Al llarg de la història hem anat veient com moltes persones envoltades de sofriment o amb vivències realment traumàtiques assolien la felicitat, com per exemple Viktor Frankl o, sense anar més lluny, Irene Villa. ¿Amb quins elements ha de comptar algú per poder ser feliç enfront de l’adversitat?

El primer que cal aclarir és que l’adversitat no s’hauria de veure com a una cosa anòmala o excepcional, perquè no ho és. Tots en una mesura o una altra ens enfrontarem a alguna adversitat, i el nostre nivell de benestar es veurà afectat, igual com el de les persones que ens envolten. Reconèixer que això és part natural de la vida, tot i que a priori ningú ho vulgui ni ho mereixi, és una cosa bàsica. Per desgràcia, com que ningú desitja viure situacions negatives, provem de convèncer-nos que això els passa només als altres. Però no, l’adversitat irromp sense avisar, ens agafa amb el peu canviat i sovint responem de la pitjor manera possible: fugint del dolor. La primera clau, per tant, és saber enfrontar-nos-hi i comprendre –i també saber dosificar– el nostre dolor. Les habilitats emocionals són claus aquí, però també fortaleses com la valentia. Si em preguntes per altres claus addicionals enfront de l’adversitat, destacaria el fet de poder trobar recolzament en persones properes que sàpiguen entendre’ns i consolar-nos; també permetre’ns experimentar petits moments de gaudi, no perdre el contacte amb l’emocionalitat positiva, i, finalment, mirar de buscar un angle per interpretar el que ha passat que no ens faci encara més mal, mirar de donar-hi un sentit. Aquestes serien les quatre potes de la resiliència. 

Actualment, hi ha un índex capaç de mesurar la felicitat, l’índex Pemberton, per al qual ha treballat junt amb Carmelo Vázquez. ¿Què mesura i que no mesura aquest índex?

En realitat, hi ha diverses escales psicològiques que intenten mesurar el benestar psicològic, que és com els psicòlegs ens referim a un tipus de felicitat relativament estable, de fons, que estigui basada en un bon funcionament psicològic i que genera sensació interna d’harmonia i de satisfacció vital. La particularitat d’aquest índex és que, per evitar biaixos culturals, es va construir amb dades de nou països diferents i set idiomes diferents. Cap escala de benestar prèvia havia fet servir un abordatge multicultural similar.

¿Quina és la seva utilitat des del punt de vista de la psicologia i com podem aplicar-lo a la vida diària?

Les escales de benestar serveixen per monitorar el benestar d’una persona o d’un grup de persones, fins i tot de nacions senceres. Pot permetre analitzar si una iniciativa en el camp públic o privat, com per exemple posar una màquina de cafè gratis a l’empresa o facilitar un servei mèdic telefònic, pot incrementar de forma sostinguda el benestar de les persones o si tan sols genera un pic d’entusiasme transitori. També serveix per detectar canvis bruscos en el nivell de benestar d’un grup, per poder activar una alarma i analitzar què passa. A nivell individual, si monitoro el meu benestar de forma periòdica podria descobrir que el meu nivell de benestar ha baixat en els últims anys de manera incessant, però tan suaument que ni tan sols hi havia caigut.

Ja sigui en l’aspecte individual o col·lectiu, tenir informació sobre quin és el teu nivell de benestar sempre és bo, perquè et permet reaccionar. Això sí, sempre que no es visqui el benestar com una obligació o com l’únic valor a què responem com a persones, perquè, òbviament, això, a més de ser contraproduent, és un disbarat.

En els propers dies se celebra a Madrid el IV Congrés Espanyol de Psicologia Positiva, organitzat per la Societat Espanyola de Psicologia Positiva, de la qual és president. ¿De quina manera està ajudant el congrés a la divulgació d’aquesta ciència?

És una gran oportunitat perquè psicòlegs de tots els àmbits puguin posar-se al dia en aquest camp. Professionals d’altres àmbits també podran trobar orientació o respostes a reptes que puguin estar afrontant en la seva tasca professional quotidiana. I dic posar-me al dia perquè la ciència va avançant i el que es creia correcte fa uns anys ara s’ha revisat o s’ha matisat. Hi ha moltes aplicacions noves que s’estan desenvolupant tant en l’àmbit clínic com en el desenvolupament personal i per a les organitzacions. I comptarem amb els investigadors més rigorosos tant en l’àmbit espanyol com en l’internacional.  

"La ciència és, amb diferència, la millor eina que tenim per generar conclusions útils i vàlides"

Michael West, Judith Moskowitz i Marisa Salanova, entre d’altres, seran ponents del congrés. ¿Què podrem trobar aquest any? ¿Quins són els últims descobriments en el camp de la Psicologia Positiva?

En aquest congrés hem fet un gran esforç per convidar professionals de gran reconeixement mundial com Judith Moskowitz, que prové de la tradició de la resistència a l’adversitat i que fa més de quinze anys que estudia i aplica com i per què promoure experiències positives freqüents, alhora que es deixa un espai i es validen a les emocions desagradables. Han comprovat que les emocions positives poden ser de gran ajuda per sobreviure a situacions crítiques com ara una malaltia greu o crònica. També tindrem Michael West, un investigador i consultor que ha revolucionat el sistema de gestió de salut britànic a través de la implementació d’un innovador sistema de lideratge compassiu i col·lectiu. Marisa Salanova també ens parlarà de les últimes investigacions sobre el que fa que una organització no sigui tòxica per als seus empleats sinó tot el contrari. José María Peiró ens farà reflexionar en profunditat sobre la tan gastada relació entre benestar i productivitat en les organitzacions i, finalment, Michael Steger, la màxima autoritat mundial sobre la investigació en sentit vital, oferirà un taller pràctic sobre eines concretes per potenciar el sentit vital a la feina.

¿Cap a on es dirigeix actualment la Psicologia?

La Psicologia està vivint un moment vibrant, de gran creixement. Té aplicacions en camps tan diversos com la salut, la prevenció d’accidents, l’educació, l’ergonomia, la criminologia, l’urbanisme i un llarg etcètera. El desenvolupament de noves metodologies d’investigació tant al laboratori, en estudis de camp, a nivell de qüestionaris i test, o a nivell neurobiològic, ha sigut molt important en les últimes dècades i cada vegada tenim teories més complexes. La mentalitat en el camp acadèmic també ha canviat, s’ha obert. Fins fa poc era tabú parlar de gratitud, perdó, benestar, amor o compassió. Ara està completament normalitzat i crec, sincerament, que alguna cosa hi ha tingut a veure la Psicologia Positiva.

Si només pogués triar una cosa per recomanar cada matí a l’aixecar-nos que ens fes augmentar gradualment la nostra felicitat, ¿què seria?

És molt difícil quedar-se amb una única cosa, perquè la felicitat depèn de molts factors interns i externs, del present de la persona, del passat i fins i tot del futur... No tots els ingredients tenen el mateix pes en totes les persones i en tots els moments. Però si n’hagués d’escollir només un, serien les relacions satisfactòries. Segons la investigació, sembla que la satisfacció amb la parella i amb les relacions en general, és el factor aïllat més important. En relació amb això, són moltes les habilitats que es podrien cultivar: assertivitat, resolució –en comptes d’evitació– de conflictes, empatia, tendresa, comunicació, tolerància, calidesa, etc. El cert és que des de fa temps sabem que les relacions càlides i estables, ja siguin familiars, d’amistat, o de feina, i si és possible totes, són la base perquè totes les altres coses puguin funcionar. Per això, la felicitat és molt menys "individualista" del que la gent creu.

Temes: Psicologia