Anar al contingut

MATEN UNA BOTIGA QUE TENIA 108 ANYS

Sant Gervasi plora el tancament a traïció de Cortacans

El carismàtic establiment del carrer de Craywinckel, que no tancava ni un dia, deixa una ferida profunda al veïnat de la part alta de Barcelona

Des de Rubén Darío a Manel Vic, 'speaker' del Barça, passant per Serrat i Maragall, van viure dies meravellosos en aquesta prestigiosa botiga

Emilio Pérez de Rozas

Sant Gervasi plora el tancament a traïció de Cortacans

Sé que han mort molts comerços en els últims anys a què vostè i jo, i tots els barcelonins, els teníem no només un enorme afecte pels seus continguts sinó per la seva gent, pels amos, pels encarregats, per tots els empleats i, sobretot, perquè formaven part del barri, del veïnat i eren els éssers més còmplices de la comunitat.

Sé que no serveix de gaire lamentar-se i, fins i tot, que ningú, ni tan sols aquest ajuntament, inquiet, preocupat i assetjat per altres coses que jutja més importants (i que, possiblement, ho són, però no en el terreny sentimental) podrà solucionar, però el cert és que el tancament sobtat, per traïció, ocultació, premeditació i traïdoria de la botiga Cortacans, a la part alta de la ciutat, sí, ho sento, al carrer de Craywinckel, al final de tot de Balmes, ha fet molt mal al veïnat i, sobretot, deixa un buit tremend a la vida quotidiana.

Hi va anar la Bella Dorita

“Cortacans era molt més que una botiga”, em recorda Joan Manuel Serrat des de Menorca. “Cortacans formava part de les nostres vides tot i que jo, personalment, a l’haver-me canviat de residència, ja no hi anava tant. Però, abans, formava part de la meva vida. ¡Però si hi havia anat a comprar fins i tot la Bella Dorita, ¡de què em parles!”. I és que Cortacans va ser inaugurat l’any 1911 i, a partir del 1978, Pilar Cambil, l’ànima, la vida, el cor i els pulmons d’aquest establiment, la va convertir en la botiga, l’església, l’hospital, el punt de trobada i, sobretot, el local més fiable de tot el barri. Car, d’acord, sí, però ideal.

Entendridora imatge del dia que Cortacans va complir 100 anys, el 2011, amb Pilar Cambil, la seva ànima, a la dreta, atenent, com sempre, tothom al local del carrer de Craywinckel, de Barcelona. / EL PERIÓDICO

Cortacans va complir 100 anys el 2011 i allò va ser una festa tremenda. El problema és que, el 2014, la Pilar es va jubilar (no havia tingut un dia de festa ¡ni un!) i van acabar traspassant el local a un grup d’inversors, o vostè vagi a saber què, que ni sabia del negoci, ni sabia de gent, ni va tenir el tacte d’entendre el que significava aquell comerç per al barri i, sobretot, què significaven els seus empleats per a nosaltres. A la vella època, tu tenies un problema i anaves a Cortacans. I no era, no, per comprar les seves delicioses baguets, quan les baguets eren delicioses i no les congelades reescalfades d’ara, o per adquirir un quilo de la millor nata batuda d’Espanya, no, era perquè tenies una fuita i, simplement, li deixaves les claus de casa teva a la Pilar perquè hi aniria el lampista i ella li obriria la porta.

Mitja vida a Cortacans  

A Cortacans no adquiries productes, vivies. A Cortacans no hi anaves a comprar, hi anaves a respirar, a compartir, a demanar, a rebre, a ajudar. Cortacans era la butaca del psiquiatre, el lloc on la Pilar sempre et donava el millor consell o t’ajudava a resoldre el teu problema, fos, insisteixo, una fuita o què donar als teus convidats. Cortacans no tancava mai, ¡mai!, per això, quan els nous amos (ni tan sols això, els ‘enterradors’) van decidir, perquè no els sortien els comptes, tancar al migdia, el barri sencer va començar a sospitar que un dia passaríem per la porta i haurien abaixat les persianes per tota la vida. Així ho van fer el passat 29 de juliol. ¡Quin dolor!

No diré els noms, tot i que els tinc, d’aquest assassinat múltiple. No diré qui ens ha arrencat part de les nostres vides de cop. Ni tan sols val la pena. Els estan perseguint per falta de pagament (fins i tot del lloguer que li deuen a la Pilar). És veritat, ¡és clar que és veritat!, que la vida s’ha posat molt dura per a tots els comerços. Ningú va dir que això seria fàcil. És veritat que, al barri, han obert nous comerços, que hi ha el kebab de tots els barris, el Thai Bistro de tots els barris, l’Enrique Tomás de tots els barris, el Santa Gloria i Macxipa de tots els barris, la Granja Armengol de tots els barris, el BonÀrea de tots els barris, però Cortacans tenia el que no tenia ningú: tradició, amistat, afecte, mà esquerra, empleats de tota la vida meravellosos, complicitat. I això va ser menyspreat pels ‘enterradors’, que, ara, han desaparegut.

Joan Manuel Serrat, a la festa de celebració dels 100 anys de Cortacans. / EL PERIÓDICO

Tu no anaves a Cortacans a comprar. O no hi anaves només a comprar. Hi anaves a trobar-te amb Serrat que comprava pa i pernil, amb el Pep Guardiola de 18 anys, amb Leopoldo Pomés, amb Pasqual Maragall, amb La Trinca en ple ¡en ple!, amb el Tricicle, amb Jesús Quintero i, sobretot, amb Manel Vic, el meravellós i entranyable ‘speaker’ del Camp Nou, que tenia tauleta perpètua, la mateixa en la qual, de vegades, prenia un cafè ¡fins i tot Eduardo Mendoza! Allà, a Cortacans, encara esperaven que un dia es presentés algun hereu de Rubén Darío a pagar el deute que havia deixat en els primers 10 anys d’existència de Cortacans.

Tot això s’han carregat els ‘enterradors’. Sí, repeteixo, ja sé que ha passat massa a Barcelona perquè, ara, l’enterrament d’una botiga més a la ciutat soni excepcional. Però com diu Serrat, no estem parlant, no, d’un establiment qualsevol. Per això plorem els del barri. I, ara, ens passem el dia caminant pel barri, comprant a deu botigues, aquelles a les quals han anat a parar els empleats menyspreats pels ‘enterradors’ de Cortacans.

Temes: Botigues