¿Recordes quan va granissar a l’abril?

2
Es llegeix en minuts
¿Recordes quan va granissar a l’abril?

JORDI OTIX

¿Te’n recordes quan va granissar el Sant Jordi del 2022? ¿Ho recordes?

Jo firmava a mig matí a la plaça Reial i el vent venia ple de promeses de vendes, brindis de quintos i enrenou de petons sense mascareta. La gent en tenia moltes ganes, aquest dia. El cas és que durant la pandèmia (perquè recordes la pandèmia, ¿oi? Sí, la primera, exacte) s’havia dit molt allò d’«en sortirem sent millors». El cas és que no en vam sortir sent millors, però molta gent va reprendre l’hàbit de llegir. Durant els confinaments (¿recordes que vam arribar a fregar els tomàquets i les bosses de pasta amb un drap humit de lleixiu?) tothom va posar Netflix (Netflix, sí, home, la plataforma on la gent passava més temps decidint què posar que veient-ho), però després molts es van cansar i van tornar a llegir.

El Sant Jordi anterior ja havia sigut com la gran primera festa després del túnel pandèmic. I el de l’any 22 prometia acabar sent un ‘after’.

Durant la setmana s’havia parlat molt que potser plouria. Però en realitat ningú s’ho acabava de creure, perquè la pluja per Sant Jordi és com l’amic que sempre diu que vindrà a la festa però no apareix. Així que no es va buscar cap pla b, com sí que es fa amb els casaments i les festes. Massa fe, de vegades.

El dia es va despertar amb el típic cel Tupperware, una volta grisa i humida. Però aviat semblava que s’obria i que, un cop més, no s’havia de témer res. Fins i tot el Rafa va passar a donar-me una llauna d’Estrella Galícia, mentre firmava un llibre a una parella gallega. Vaig aprofitar per recitar el text de les etiquetes de les ampolletes, memoritzat als 16, quan també vaig aprendre un fragment molt pedant de ‘Rayuela’.

Van venir molts lectors i em van explicar què sentien i tots fèiem veure com que no plouria. Quan vaig posar el meu autògraf a l’últim exemplar, va començar a granissar. Va ser una cosa estranya. Si haguessin plogut granotes o llagostes no ho hauria sigut més. Cinc minuts abans feia una calor de l’Edèn. I de sobte, semblava l’Eclesiastès.

Em vaig ficar sota els porxos. I després, potser perquè granissava, al Glaciar, amb la Txell. Havia sigut una petita broma del guionista cada vegada més experimental que tecleja des de dalt. D’altres deien alguna cosa del canvi climàtic. El cas és que, mitja hora després, va tornar a granissar. I una hora i mitja després, ho va tornar a fer. I llavors alguns tendals van volar i el paper (el paper, sí, encara en fem servir) es va mullar ondulant-se en onades matutano.

Notícies relacionades

Hi ha qui encara parla de la nevada de 1962. Però, ¿recordes aquell Sant Jordi?

Sí, sembla que va ser ahir.