Mercè Boada, neuròloga: "El 60% dels nous diagnòstics d’alzheimer són dones"

¿L’alzheimer afecta per igual homes i dones?

Quan mirem la incidència, és a dir, els casos nous, més o menys és similar entre homes i dones. Però quan veiem els diagnòstics i les persones que arriben a consulta, sí que hi ha un predomini femení: aproximadament un 60% són dones i un 40%, homes. I a escala global també s’observa una cosa semblant: al voltant d’entre un 60% i un 65% dels diagnòstics són en dones.

¿I a què s’atribueix aquest predomini?

No ho sabem bé. No hi ha una explicació única. Però d’aquesta xifra en surt una dada important: es diu que l’alzheimer és "una malaltia femenina" no només perquè hi ha més dones diagnosticades, sinó perquè, a més, la majoria de cuidadors són dones. No només hi ha més dones amb la malaltia, sinó que també són majoritàriament qui cuiden.

¿Qui assumeix la cura a la pràctica?

Hi ha una jerarquia molt clara. La primera cuidadora sol ser l’esposa. La segona, la filla gran. I la tercera, moltes vegades, és la dona del fill gran. Això es va veure en un estudi de la Mediterranean Alzheimer Alliance, on van participar dones de diferents països de l’arc mediterrani. El patró era molt semblant. En alguns llocs era encara més marcat.

¿Per què aquest pes recau tant en les dones?

Perquè culturalment a les dones se’ns ha ensenyat a cuidar de la casa, dels fills, de la gent gran. El problema és que, alhora, les dones han entrat de ple al món laboral. I aleshores sorgeix la pregunta: ¿qui cuida? Aquest repartiment de la càrrega no es canvia d’un dia per l’altre, és un canvi cultural. I, a més, hi ha un component d’estigma i culpa: la idea que, si una dona no cuida, és una mala mare, mala filla o mala esposa. Això pesa moltíssim.

¿Es veu reflectit a consulta?

Sí, i amb situacions dures. Hem escoltat casos de dones que deien: "Jo em volia separar, però ara em diuen que el meu marit té demència i per un tema moral i ètic em quedo a cuidar-lo". També hem vist situacions molt generoses i complexes de famílies reconstituïdes, on la parella actual i l’exparella acaben coordinant-se per la cura.

¿Què passa amb les famílies on no hi ha un cuidador?

Quan es rep el diagnòstic, no sempre està clar qui assumirà el rol de cuidador. Hi ha un grup considerable de persones amb demència molt lleu en la família de les quals no s’identifica cuidador o directament no en tenen. I quan mirem dins d’aquest grup, apareix una cosa cridanera: una part important són dones que viuen soles. Dones amb demència que continuen funcionant de manera autònoma, a vegades sense demanar ajuda, perquè estan acostumades a gestionar la casa, el menjar, les compres… El que fan aquestes dones és reduir la complexitat del dia a dia: sopars simples, rutines molt estables, un cercle petit. I així poden aguantar molt de temps soles… Fins que cometen un "disbarat", com deixar el gas obert, dormir amb la porta oberta… Un descuit que provoca un problema seriós. I moltes vegades ni elles ni l’entorn demanen ajuda a temps.

Sovint s’assenyala la menopausa i els estrògens com a causa que l’alzheimer afecti més les dones.

S’ha plantejat com a hipòtesi, però no hi ha una explicació tancada. Es va fer molta investigació sobre l’estat hormonal i es van estudiar tractaments amb estrògens per millorar el rendiment cognitiu, però hi va haver grans estudis on es va veure que en algunes dones podia empitjorar. El que sí sabem és que la menopausa implica un canvi sistèmic fort: energia, estat d’ànim, sensació de solitud, depressió… I tot això pot fer que el rendiment cognitiu baixi en una etapa. Després, amb el temps, el cos pot adaptar-s’hi.

Notícies relacionades

El Govern finança un dispositiu biònic de la ‘start-up’ catalana Robopedics que torna la capacitat de caminar després d’un ictus

Els metges de Catalunya tornaran a fer vaga el 19 i 20 de març

¿Com viuen les dones la por a la demència?

Moltes expressen una idea molt repetida: "No vull que em cuidin, no vull ser una càrrega, no vull molestar la família". Volen mantenir-se autònomes per no donar feina i això també influeix en com demanen —o no— ajuda.