Emergència universitària en ciències de la salut: falten professors

A la universitat espanyola les plantilles docents envelleixen, les jubilacions s’acosten i l’arribada de nou professorat es produeix tard i amb dificultats. Aquest problema de relleu generacional també passa fora d’Espanya, i és especialment acusat en les titulacions de Ciències de la Salut.

Les titulacions sanitàries avancen amb lentitud: els docents universitaris passen una part important de la seva vida laboral encadenant contractes temporals amb escassa remuneració i amb poc marge per investigar o formar-se, cosa que retarda el seu progrés i la seva consolidació professional.

Però que les carreres es desenvolupin de manera tan lenta és un problema quan veiem que gairebé el 40% del professorat europeu supera els 50 anys. Substituir aquests perfils requereix professionals amb doctorat, experiència investigadora i formació pedagògica.

El dèficit a Espanya

A Espanya la tendència és encara més acusada. Només les universitats públiques necessitarien 2.600 professors més per desenvolupar adequadament la docència en Medicina. Aquest dèficit s’agreuja amb la previsió de jubilacions en els pròxims anys, ja que bona part del professorat que sosté l’estructura docent pertany a les cohorts de més edat. Això afectarà la capacitat de les universitats per mantenir assignatures complexes, supervisar pràctiques clíniques i liderar la innovació curricular.

La precarietat a la universitat tampoc afavoreix la incorporació de nous perfils. L’actual temporalitat, la rotació contractual i els salaris poc competitius actuen com a frens perquè professionals clínics amb alta qualificació es plantegin una carrera acadèmica estable. Aquesta situació dificulta tant l’accés com la permanència del professorat novell.

Infermeria confirma la tendència

Les disciplines sanitàries comparteixen problemes estructurals, tot i que Infermeria ofereix una radiografia especialment clara. Estudis recents indiquen que la consolidació acadèmica plena, amb doctorat i formació pedagògica avançada, s’aconsegueix entorn dels 54 anys. Aquesta edat tan tardana és conseqüència d’etapes prolongades a la pràctica clínica i falta d’estructures per a una transició més primerenca cap a la docència i la investigació.

A la pràctica això significa que, quan un professor aconsegueix finalment l’estabilitat i la formació necessàries per exercir plenament com a docent universitari, és més a prop de la jubilació que del moment en què va iniciar la seva carrera professional. Com a conseqüència, els seus anys efectius de contribució acadèmica són relativament pocs, cosa que limita la capacitat de les institucions per renovar equips docents i consolidar projectes a llarg termini.

Un problema que travessa fronteres

La situació espanyola encaixa en un panorama internacional que avança en la mateixa direcció. Als Estats Units, l’American Association of Colleges of Nursing (Associació de Consumidors) alerta cada any de l’escassetat de professorat amb doctorat, un problema que porta moltes facultats a limitar l’admissió d’estudiants per falta de docents qualificats.

A Medicina, l’Association of American Medical Colleges descriu un envelliment progressiu del professorat, sense apreciar-se plans clars per trobar un relleu adequadament preparat per als professors que es jubilen.

En aquesta mateixa línia, al Regne Unit el Medical Schools Council observa un descens continu d’acadèmics clínics i una creixent dificultat per atraure professionals que combinin experiència assistencial i carrera acadèmica, un equilibri fonamental en les titulacions sanitàries.

Acreditació, exigències i accés difícil

¿Per què no arriben aquests professionals a ser docents universitaris en edats més primerenques? Espanya compta amb un sistema d’acreditació exigent que busca garantir la qualitat del professorat universitari. Aquest marc és essencial, però pot resultar difícil d’arribar per als que han desenvolupat la major part de la seva trajectòria en l’assistència sanitària.

Un exemple habitual és el d’una infermera, un metge o un fisioterapeuta amb anys d’experiència clínica que, quan decideix fer el salt a la universitat, es troba que es valoren de forma central indicadors com haver publicat múltiples articles en revistes científiques d’impacte, haver participat en projectes d’investigació competitius i haver realitzat activitats acadèmiques a l’estranger, com estades prolongades o col·laboracions formals.

Reunir aquest conjunt de mèrits rares vegades està a l’abast de qui continua treballant torns en un centre sanitari mentre intenta iniciar el seu recorregut acadèmic. El resultat és una entrada lenta i complicada per a professionals altament qualificats que podrien aportar un gran valor a la docència universitària.

La universitat com a embut del sistema sanitari

El debat públic se centra amb freqüència en la falta de professionals sanitaris, les llistes d’espera o les dificultats dels hospitals per cobrir vacants. No obstant, la capacitat de formar aquests professionals depèn d’una cosa prèvia i essencial: la universitat.

Una universitat sense prou docents no només tindrà dificultats per ampliar places en titulacions sanitàries, també corre el risc de no poder mantenir la seva oferta actual.

L’Organització Mundial de la Salut adverteix d’un dèficit global de professionals de la salut per al 2030. ¿Com podrà respondre el sistema sanitari a la demanda creixent de professionals si la universitat perd capacitat per formar-los?

Actuar ara per protegir el futur

Notícies relacionades

La vaga de metges arrenca amb mobilitzacions i un seguiment desigual: «La professió s’ha despertat i no tornarem a adormir-nos»

La variant K de la grip A accelera la transmissió i eleva la pressió assistencial a urgències

La resposta no passa per obrir més facultats, sinó garantir que hi ha un cos docent suficient, preparat i estable.

Facilitar la transició des de la clínica cap a l’acadèmia, promoure el doctorat aviat, oferir estabilitat laboral al professorat novell i revisar els sistemes d’acreditació perquè reflecteixin de forma més ajustada la realitat de les trajectòries professionals en les titulacions sanitàries són mesures urgents. Europa i els Estats Units ja discuteixen estratègies per afrontar aquest repte. Espanya necessita incorporar-se a aquest debat amb decisió.