Els reptes de la pandèmia

Desigualtat territorial i mala praxi mèdica: la realitat que pateixen els ‘Covid persistent’

Catalunya només té una unitat especialitzada en el tractament d’aquesta nova malaltia, la de Can Ruti
Els metges reclamen més formació i que sigui abordada, principalment, des de l’atenció primària
Els malalts denuncien que hi ha molts professionals que no creuen en aquesta malaltia, encara molt desconeguda

A1-115863093.JPG / Ferran Nadeu (EPC)

És un dels reptes de la medicina durant els pròxims anys: atendre i donar resposta als pacients amb Covid-19 persistent, una malaltia que consisteix a viure, dia rere dia, amb els símptomes més aguts del coronavirus (fatiga, ofec, taquicàrdia, boira mental), fins i tot havent superat la infecció. Després de més d’un any i mig de pandèmia, aquesta nova malaltia, que pateixen al voltant d’un 10% o 20% de les persones que es contagien de coronavirus, continua sent una de les grans incògnites que envolten el coronavirus. Els malalts amb Covid persistent es queixen de la desigualtat territorial (a Espanya hi ha poques unitats especialitzades en aquesta malaltia) i que encara hi ha molts metges que no creuen en la seva existència.

A Catalunya, el Col.lectiu d’Afectades i Afectats Persistents de la Covid-19 ja compta amb 1.800 membres, un nombre que augmenta cada vegada que hi ha una onada epidèmica. Denuncien que l’única unitat del territori especialitzada és la de l’Hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti), a Badalona.

«El problema que no hi hagi unitats especialitzades és que el pacient va d’especialista en especialista, fent-se proves, i tot això té un cost», assenyala Esperanza Martín, metge de família i comunitària al CAP Passeig de Maragall (Barcelona) i també afectada per Covid persistent. Això sí, tot i que Martín defensa l’existència de més unitats especialitzades, creu que els pacients amb aquesta malaltia «haurien de ser atesos des del CAP» i puntualment anar a «centres de suport per fer rehabilitació». «Hi ha CAPs que no tenen cap recurs», adverteix.

Que la Covid persistent sigui tractada des de l’atenció primària és també el model defensat per la Conselleria de Salut. «No sabem encara quanta gent afecta, però sabem que s’està donant amb freqüència i creiem que s’ha de tractar des del CAP», subscriu Gemma Torrell, metge del CAP Les Indianes, a Montcada i Reixac, i una de les autores del protocol sobre Covid persistent impulsat per Salut. La desigualtat territorial, segons Torrell, es podria resoldre si s’atengués des de l’atenció primària. «Salut està fent un treball de coordinació per conèixer aquestes desigualtats», assegura.

Can Ruti va ser el primer hospital de Catalunya a detectar aquests malalts i per això va crear la Unitat de Covid Persistent, que combina l’assistència amb la investigació. I, al marge d’aquesta, Torrell defensa que també hi hagi una molt bona coordinació entre l’atenció primària i els hospitals. «També creiem que fa falta que tots els hospitals tinguin algun referent sobre Covid persistent», diu Torrell.

Can Ruti, tres mesos d’espera

La internista Lourdes Mateu, que lidera la Unitat de Covid Persistent de Can Ruti, considera «fonamental» que els pacients amb aquesta malaltia siguin atesos, la primera vegada, a l’atenció primària. «Hem de treballar de manera conjunta», assegura. Mateu defensa el treball «multidisciplinari» entre les diferents especialitats mèdiques. «Es gasten molts recursos [per la Covid persistent]: es fan moltes proves ineficaces i hi ha moltes baixes laborals. Seria més barat fer tractaments interdisciplinaris», opina.

També a ella li arriben les queixes dels malalts que acudeixen a aquest servei de Badalona des d’altres zones llunyanes de Catalunya. Ara mateix, a la Unitat de Covid Persistent de Can Ruti hi ha «més de 200 persones en llista d’espera», segons Mateu, que matisa no obstant que l’hospital està fent una «reestructuració» per atendre «més gent».

Els que esperen són normalment pacients que porten més d’un any amb símptomes de Covid persistent. I el temps mitjà d’espera és, sovint, de «més de tres mesos». En aquest temps, com explica Mateu, són atesos pels seus metges de capçalera.

Malaltia desconeguda

El problema és que la medicina encara no coneix prou aquesta malaltia. «Si desconeixes la Covid persistent, com que els símptomes són molt diversos i poc específics, ho pots confondre amb altres malalties. Hi ha metges que t’envien al psicòleg», assegura Mateu.

Ho diu també la metge de família Esperanza Martín, que denuncia que «la comunitat científica ha tardat entre vuit i nou mesos [des del començament de la pandèmia] a acceptar la realitat», que és que «moltes persones passen una Covid lleu i després queden incapacitades». Ella, als 46 anys, va estar de baixa sis mesos, però es va poder reincorporar a la feina gràcies a una «readaptació» de la seva vida. Continua tenint brots que la incapaciten durant uns dies.

Notícies relacionades

«Hi continua havent molts metges que no creuen en la malaltia perquè no s’ha descobert la prova complementària objectiva en què es pugui veure el que nosaltres expliquem. Les nostres analítiques surten totes bé», explica Martín. Segons ella, en aquesta malaltia hi ha a més un «biaix de gènere»: la majoria dels que tenen aquesta malaltia són dones. «La Covid persistent s’associa moltes vegades a la hipocondria. Ens costa que ens creguin, tant a la primària com a l’hospitalària», es queixa aquesta metge de família.

Demana que es destinin recursos per investigar i formar els professionals.