Testimonis de la pandèmia
Un malalt de Covid persistent: «És un desgast emocional anar de metge en metge»
Els pacients denuncien que molts professionals continuen sense creure en aquesta malaltia
A Begoña Ruiz, de 48 anys, els metges li van dir que tot el que explicava era «subjectiu». Explica la seva història a EL PERIÓDICO, però demana ocultar el seu rostre. A Joan Manel Heredia, de 37, li van negar rotundament que aquests símptomes que ell estava sentint (tos, dolors musculars, erupcions cutànies, molta fatiga) estiguessin relacionats amb el coronavirus, malgrat que n’havia estat contagiat. «M’ho van dir a l’Hospital de Valls, Reus i Tarragona», explica.
Tant Ruiz com Heredia, membres tots dos del Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19, denuncien haver topat amb metges que no creien en la Covid persistent. També es queixen de la desigualtat territorial: «És un greuge comparatiu que jo hagi d’anar a Badalona perquè em tractin la malaltia que tinc», diu Heredia, que viu a Reus.
També tots dos es van contagiar en la primera onada, el març del 2020. Es troben malament des d’aleshores. Es van preocupar quan els símptomes es van començar a allargar molt. Després de topar amb nombrosos metges que els deien que era impossible que tingués símptomes de la Covid tres mesos després d’infectar-se’n, Heredia es va posar en contacte amb el col·lectiu. Mentrestant, els metges continuaven creient que el que tenia era, entre altres coses, una «al·lèrgia».
«Si haguessin tingut més empatia, moltes de les persones amb Covid persistent no estaríem diagnosticades com a ansiodepressives», es queixa, per la seva banda, Ruiz. A ella, que continua de baixa, li van dir que tenia fibromiàlgia i fatiga crònica perquè totes les proves li sortien negatives. Encara no ha visitat la unitat de Can Ruti («no s’han posat en contacte amb mi», precisa) i, de moment, està diagnosticada com un possible cas de Covid persistent. «No vull que em treguin aquesta etiqueta i quedar-me fora de rehabilitació», diu. Al març va acabar la rehabilitació a l’Institut Guttmann i ara es paga ella la seva pròpia rehabilitació.
Millor gràcies a Can Ruti
La situació d’Heredia va millorar el setembre del 2020, quan per fi va ser atès a la Unitat de Covid Persistent de Can Ruti. «La vaig descobrir a la televisió. Allà mai vaig rebre cap mal tracte», explica aquest jove de 37 anys. Un mes després, a l’octubre, va trobar una metge de capçalera a Tarragona que per fi «ho va entendre».
«Va ser la primera vegada des del març que un metge de família m’entenia. Vaig arribar a passar per fins a quatre metges de capçalera. Ella em va dir que tenia altres pacients com jo», relata. Aquesta setmana té cita a Can Ruti, per la qual fa sis mesos que espera. «He anat notant certa millora amb el temps. Ho vaig passar molt malament. Em suposava un desgast emocional enorme anar de metge en metge a dir-li que, des que m’havia contagiat al març, no estava bé».
«Jo, cognitivament, segueixo malament –explica Ruiz–. No tinc memòria a curt termini, no tinc concentració i he tingut ensurts conduint». Es queixa també que l’Institut Català d’Avaluacions Médiques (ICAM) li ha donat l’alta sense visitar-la, malgrat que segueix malament, i ha de començar a treballar a finals d’aquest mes. No ha tornat a treballar des del març del 2020. I, tot i que la fatiga que sent ja no és «invalidant», hi ha dies puntuals en què nota que es queda sense «força». Està preocupada per com afrontarà la seva tornada l’oficina.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
