Por i esperança a l'uci

«¿Teniu por?», ens pregunta el director assistencial de la Vall d’Hebron, Antonio Roman, l’hospital de Barcelona que més pacients ha tingut i té de coronavirus. El meu company Ferran Nadeu i jo contestem que sí. Por serà una de les paraules que més utilitzaran tots els nostres interlocutors durant la visita a «l’uci amb els casos més greus de Covid-19 de Catalunya». Com a la resta d’unitats repartides pel territori, es lluita per salvar les vides dels més crítics. Juntament amb la paraula ‘por’, també es repeteix la paraula ‘esperança’ (tot i que de cognom ‘cautelosa’), en una calma tensa, al veure que potser ha passat el pitjor de la tempesta.

La sub directora assistencial, Maria José Abadias, explica que durant moltes setmanes gairebé només tenien emergències per coronavirus. «Probablement la gent li té respecte quan hem tingut un 80% de l’hospital transformat en ‘zona Covid’. Ara comencen a venir pacients 50%-50% i ens hem de readaptar. El Covid-19 ha vingut per quedar-se, no en mode pandèmia, mesos i anys».

«El mateix que sentiu vosaltres li passa a molts persones, algunes amb altres malalties greus, que no han vingut poc perquè es preguntaven ‘¿què em passarà a l’hospital’?», coincideix el doctor Roman, que es pregunta com ens canviarà com a societat. «No crec que siguem com les societats orientals que no es toquen mai, som llatins, però no ens quedarem com abans».

Es mostra preocupat per l’estigma de la malaltia i té clar que no pensa fer-se un passaport sanitari. Amb cautela, comença a mirar a l’horitzó amb un optimisme moderat. «Hem passat de 600 ocupacions per Covid-19 a 200. Si segueix la tendència, a mitjans de maig podrem parlar amb un to més optimista i esperançador».

El director assistencial de la Vall d’Hebron es mostra satisfet tant pel nombre de recuperats com per la felicitació pública de l’OMS. «Que vingui el subdirector de l’OMS quatre hores amb nosaltres i se’n vagi impressionat i ens feliciti és una alegria. Però la nostra raó de ser són els pacients curats». Després d’enaltir la capacitat de reacció i treball tremenda del seu equip, reconeix que després de dos mesos en tensió «ara que baixa el suflé cal administrar el cansament».

A Ricard Ferrer, cap de l’uci, els primers casos de Covid-19 que va veure li recordaven l’impacte que va sentir quan va començar a treballar en ucis als 80 i veia malalts terminals de sida. Creu que en un parell d’anys, quan hi hagi vacunes i tractaments, els casos de coronavirus que arribin a les unitats seran tan poc freqüents com els de sida.

Recorda el frenesí dels primers dies, en els quals van arribar a tenir fins a 24 nous pacients greus al dia. «No ho havíem vist mai. Entubar un cada hora, obrir una uci nova cada dia. Vam arribar fins a 180 ingressats i ara estem en 120». Ferrer explica que el desconfinament anirà marcant el nombre d’ucis obertes, però avisa: «L’uci no serà la que era abans del Covid-19. Els dispositius no poden quedar-se en mínims, han de ser amplis i amb capacitat de reacció per a un brot d’aquest tipus o d’una altra patologia».

Ferrer és el nostre Virgili per aquest particular infern, pel qual es multipliquen 204 doctors, 391 infermeres i 210 auxiliars. Passem per una uci en la qual emergeixen els metges i infermeres amb els EPIs de bussejador. «Estan dues hores allà i descansen dues hores fora», ens explica abans d’arribar a la unitat on estan concentrats «els casos més greus de Catalunya».

Una de les primeres coses que sorprèn és l’edat dels pacients que estan, la majoria inconscients, als llits: 30, 40, 50... Malgrat que al principi de la pandèmia es va dir que només afectava la fent gran, pocs passen aquí de l’edat de jubilació. 

Aquesta unitat es va inaugurar fa un any i mig amb un sistema pioner a Espanya que integra totes les dades clíniques i de seguretat i els transforma en informació que facilita la presa de decisions per part dels professionals. En el control central hi ha càmeres que vigilen totes les habitacions.

Les radiografies s’envien a l’instant per wifi al sistema. «Tot això ens permet que la presa de decisions sigui de manera més àgil i adequada». Cada malalt té un box, amb pressió negativa per succionar l’aire evitant que el virus pugui sortir d’allà, per la qual cosa el personal es pot moure amb mascaretes i bates convencionals per la resta de l’uci. A part del respirador a què estan connectats també se’ls extreu als hospitalitzats la sang amb una catèter per oxigenar-la. A un dels ingressats li estan fent una broncoscòpia, netejant i extraient mostres del pulmó. Dos infermers xoquen les mans, degudament protegides amb guants, després d’haver culminat amb èxit el canvi de posició d’un contagiat. No resulta fàcil, perquè, a l’estar inconscients i entubats per tot arreu, aquesta operació s’ha de fer entre cinc persones. 

Aquí és on més ECMOs s’han fet d’Espanya, 20, la meitat de les que s’han fet a tot Catalunya. «L’ECMO és l’últim recurs. A partir d’aquí ja no es pot fer res més. Suplantar el tema pulmonar amb una membrana extracorpòria donant temps al pulmó que es recuperi. Quan es retira queden molt tocats. Recuperar el pulmó o la mobilitat costarà molt», apunta Vanesa Estudillo. Fa 17 anys que treballa com a infermera de la Vall d’Hebron i no havia afrontat una situació d’aquesta intensitat.

«El primer que fem després del deslletament, quan els desenganxem del respirador, és donar-los el mòbil i el carregador, l’àncora que els aferra a les seves vides». El primer que pregunten els pacients és «¿com estan els de casa?». «És brutal l’angoixa que senten. Se’ls fa molt dur que no els puguin veure les seves famílies. Nosaltres els cuidem com si fossin dels nostres».

¿Com ho gestiona el personal sanitari emocionalment? «Tot i que tots portem la nostra cuirassa per aguantar, les primeres setmanes això em superava. Estem cansats, amb insomni, malsons, un nivell d’estrès molt ‘heavy’. Després arribes a casa i et trobes amb la teva realitat». En el seu cas la seva parella també és infermer i s’ho compaginen per cuidar els seus tres fills de 3, 6 i 9 anys. «Les criatures m’estan donant una lliçó de vida».

Per sobre de la mascareta els ulls se li humitegen al parlar dels aplaudiments. «És una mostra que la societat es posa del nostre costat, tot i que no pugui fer altres coses com apujar-nos els salaris. A mi m’agradaria que el Govern es replantegés com es tracta la sanitat d’aquest país, que no poden retallar-la. Espero que sigui el punt d’inflexió, que tots els polítics facin una reflexió. Si després d’això aquest país no fa un canvi, és que ja ens podem donar per perduts absolutament, és que no canviarà mai».

Notícies relacionades

Manel Esteller busca les claus de la longevitat en Alexandra Peraut, una nena catalana amb vellesa prematura

Un assaig revela que un nou medicament, l'axitinib, aconsegueix frenar l'avenç de tumors neuroendocrins

La por, la paraula omnipresent, torna a emergir en la conversa. «Hi ha por en el personal. Aquí ho veus de cara, al carrer no ho veus. Anem coneixent com es comporta, però el fet que no hi hagi un tractament específic i que cada malalt evolucioni a la seva manera genera por. És com el bombo de la loteria de nadal. Esperes cada dia no ser la bola que surt. I si quan això acabi estàs dins del bombo celebrar-ho amb magnificència».

Fins i tot allà hi ha espai per a la celebració, com l’alta d’una pacient de la qual som testimonis. «Preciosa que te’n vas cap a casa, que ja estem a l’abril, era març quan vas arribar i aviat ja serà estiu», li diu amb afecte una infermera. Ella li somriu i li deixa anar un «guapa» que gairebé no se sent. «Però si amb prou feines em veus, se’m veuen només els ulls amb la mascareta. ¡Tu sí que estàs guapa!». I surten del box entre els aplaudiments de tot el personal sanitari camí de la planta. Tot i que li quedarà una mica encara per sortir de l’hospital, com diu Carme Ferrer, supervisiora de malalties infeccioses, els que en surten han «sortit del moment més crític, d’aquell en què pensen ‘no sé què passarà amb la meva vida’».