"Mentre treballes, no penses en res més. La tristesa va venir després"

La doctora Silvia Méndez, adscrita a l’àrea d’Urgències de l’Hospital del Mar, dona una enorme importància a la filiació dels pacients que arriben al seu servei. La identificació. La tarda del 17 d’agost va tornar a l’hospital –havia acabat el seu torn– poc després de produir-se l’atemptat de la Rambla. Quan hi va entrar, començaven a arribar els primers ferits, i no estaven identificats. Ella es va ocupar de fer-ho. «Hi havia persones inconscients, de diverses nacionalitats, no va ser una feina fàcil. Vaig ordenar fer escàners. Teníem dos aparells en funcionament i era molt important que cada prova fos adjudicada a la persona precisa. Si això falla, després es produiran errors».

Amb la perspectiva que ha donat el temps trancurregut, Méndez coneix els punts febles que aquella tarda haurien pogut ser millorats. «No en van ser gaires. El cert és que hi va haver una gran coordinació. Moltíssims companys es van dirigir a l’hospital de forma espontània».

Els dies posteriors a l’atemptat, una vegada superades les visites oficials, el personal sanitari que el 17-A va atendre els hospitals de Barcelona va començar a sentir les emocions que en els moments crítics no es van permetre experimentar. «Mentre treballes, actues, no penses en res més que en el que estàs fent –explica la doctora–. Dies després, sentíem una gran tristesa i una mica d’impotència. També ens va quedar la sensació que vam fer una bona feina». Són metges d’Urgències i desenvolupen mecanismes de protecció psíquica, expliquen aquests especialistes, però sempre sorgeix una guspira que travessa la cuirassa. El fet és que els hospitals van posar un servei d’atenció psicològica a disposició del personal que va actuar el 17-A i només es té constància d’una demanda.

Notícies relacionades

Els hospitals de Barcelona actualitzen els seus plans per afrontar un atemptat

Descoberta la «caixa negra del càncer», la regió de l’ADN que conté la història evolutiva del tumor

Els minuts que van passar entre l’avís d’atemptat i l’arribada dels primers ferits van ser els més inquietants, relata Bernat Rosselló, infermer d’Urgències al Mar. «Patíem per si arribaven molts més ferits dels que finalment ens van derivar. Estem acostumats a córrer, però no estem preparats per assumir 50 ferits de cop». 

Rosselló no va tenir mai la sensació d’estar desbordat. «Crec que el personal d’Urgències està molt ben preparat», afirma. El millor, diu, és la coordinació que van establir en uns moments que haurien pogut ser caòtics.