"Papa, estàs patint un infart"
El professor Lluís Tarín, antic ciutadà sedentari, no podria prescindir ara de les seves dues hores diàries d'exercici físic
icoy37941054 lluis tarin170405185826 /
Acabava d’aterrar a l’aeroport barceloní del Prat, tornava de la festa que els seus amics li havien organitzat a Florència (Itàlia) per celebrar la seva jubilació –acabats de complir els 65–, quan Lluís Tarín, que ara té 70 anys, va sentir una debilitat intensa i immensa, estranya i angoixant però en absolut dolorosa. «No em feia mal el pit, ni res. Només sentia un inesperat baix to vital, molt profund», relata Tarín, veí de l’Eixample barceloní, que abans de jubilar-se va exercir com a professor de Psicologia de l’Educació a la UAB. Sense moure’s de l’aeroport, perquè gairebé no tenia forces, va telefonar a la seva filla, que és metge, i li va descriure com se sentia.
«Papa, estàs patint un infart», li va respondre la seva filla, apressant-lo que avisés els serveis sanitaris de l’aeroport. Es pot dir que Lluís Tarín va estar, en certa forma, de sort. Mentre ell s’apanyava per trobar el personal sanitari del Prat, cosa que va aconseguir, la seva filla va activar que des de l’Hospital de Bellvitge enviessin a l’aeroport una ambulància medicalitzada a buscar-lo. Ja era dins del vehicle sanitari quan a Lluís li va sobrevenir l’infart de miocardi en tota la seva extensió. «Em van donar el tractament que tocava i vaig arribar a l’hospital».
Greix només a l’abdomen
No estava gras abans de l’infart. Es descriu com una persona molt prima, sense ser un secall, que, això sí, acumulava un cert cinturó de greix a la zona de l’abdomen. «No havia fet mai cap mena d’esport ni exercici físic», explica. «Llegia, estudiava, preparava les classes, veia la televisió», així enumera la seva vida quotidiana prèvia a tenir l’infart. «Recordo que cada dia pujava a peu les escales de casa i les del metro». Aquest era tot el seu exercici físic regular.
A Bellvitge, aquell dia de l’any 2011, li van obrir les artèries coronàries taponades amb dos stents, unes malles metàl·liques expansives que, poc després, van resultar insuficients. Un any més tard, Lluís va entrar al quiròfan. Li van reconduir el pas sanguini de dues artèries coronàries, amb dos by passos, i va necessitar una vàlvula cardíaca nova.
Va ser derivat a l’Hospital de Sant Pau, de Barcelona, al qual segueix vinculat i on el van habituar a practicar la bicicleta estàtica. Ara en té una al seu domicili, on pedaleja durant com a mínim una hora diària. A més a més, camina a pas ràpid, cada dia, 50 minuts més. «Em sento satisfet d’haver-ho aconseguit –diu–. L’exercici em dona agilitat i optimisme. Tinc ganes de viure. No podria deixar-lo».
El seu cardiòleg li va advertir que aquest exercici, la intensitat del qual ha de mantenir o incrementar si és possible –sense superar mai les 120 pulsacions– és insubstituïble. «Per a mi, la bicicleta i les caminades són tan importants com les pastilles que em prenc cada dia», certifica Lluís.
