Marcial, supervivent d'un ictus: "Em dutxa la meva senyora"

A Marcial Carrascal, de 70 anys, que en fa cinc va patir un ictus, li va costar un any i mig de persistent exercici tornar a posar-se dret i caminar de forma autònoma, encara que «només una miqueta», adverteix. El braç, la mà i la cama esquerres no han tornat a recuperar la força. De fet, no utilitza aquesta part del cos.

 L’accident cerebrovascular li va sobrevenir una nit de febrer que, recorda, va passar amb bastant malestar, però al seu llit. Notava una sensació de «no trobar-se bé», que el va fer despertar cap a les quatre de la matinada. Com en tants casos, no va identificar els símptomes de l’ictus. A les vuit del matí de l’endemà, el seu cunyat, que viu al pis inferior al seu, li va suggerir anar a l’hospital. «Notava el cap molt espès i les cames fluixes, però vaig entrar a l’hospital [el de Sant Pau] pel meu propi peu», recorda.

A l’arribar al box que li van assignar al servei d’urgències, se li va començar a torçar la boca i ja no podia aixecar el braç esquerre. «Com que era allà, em van atendre immediatament», prossegueix Carrascal, que s’enorgulleix de recordar perfectament tot el que li va passar aquell dia. «No vaig deixar de reconèixer tothom», afegeix, en al·lusió a les llacunes de memòria que pateixen algunes persones en el moment en què tenen un ictus.

Marcial Carrascal és hipertens i diabètic. La professió que va ocupar la seva vida laboral, conserge d’un edifici de la part alta de Barcelona, no li va exigir la pràctica d’un gran esforç físic. Fins que va patir el seu episodi cerebral, no havia sentit parlar de l’ictus. «Fumava una mica», adverteix.

Notícies relacionades

Ictus, encara un desconegut

Pilates, ioga i meditació

Va sortir de l’hospital en cadira de rodes i amb mig cos impossibilitat per ser-li d’utilitat. Va anar a un centre de rehabilitació i va fer tots els exercicis que se li van indicar, però aquest mig cos esquerre es va quedar com estava al sortir de l’hospital. I així segueix.

«Agafo la cullera amb la mà dreta, m’he adaptat –descriu–. Pateixo afàgia [dificultat per deglutir els aliments] i m’ho serveixen tot tou i espès, però menjo de tot. Em dutxa la meva dona, en un bany que hem condicionat per a la meva situació actual». Assegura que s’ho pren tot amb una gran «tranquil·litat», però se sent limitat. «No he tornat a conduir, ni podria córrer», lamenta.