Ictus, encara un desconegut

Salvador V., de 89 anys, veí de la Barceloneta, es va adonar, un dia del setembre passat, que alguna cosa rara li passava quan va constatar que no podia explicar a la seva filla que la sastreria que buscaven era al carrer de Provença. No passava del «P… P…P…», encara que ajuntava els llavis i inflava les galtes. No obstant, no es va espantar. Ella sí que va percebre la gravetat del moment, i va córrer al mòbil. Va trucar al 061. El seu pare estava patint un ictus del qual no era conscient. L’ictus, o infart cerebral, conegut com a embòlia el segle passat, no és tan temut ni conegut com el que afecta el múscul miocardi del cor, encara que un i altre coincideixen a deixar unes seqüeles susceptibles de limitar greument la resta de la vida, o de suprimir-la.

«Moltes vegades, els símptomes de l’ictus es malinterpreten i, com que en el 99% dels casos no fa mal, no és estrany que no se’ls doni la importància que tenen, especialment en els primers moments», assegura el doctor Jaume Roquer, responsable de l’àrea de Neurologia de l’Hospital del Mar, de Barcelona, on atenen més de dos ictus diaris.

La mortalitat deguda a les dues malalties és diferent, inferior en l’ictus, però l’obstrucció del reg sanguini cerebral és la primera causa de mort entre les dones a Catalunya i la tercera entre els homes, després de la patologia cardíaca i el càncer de pulmó. És, així mateix, la principal causa de discapacitat en homes i dones.

UN ESTRANY MAL DE CAP 

L’ictus és una crisi brusca i indolora –a vegades la precedeix un fort i estrany mal de cap– que interromp la circulació sanguínia que transporten les artèries cerebrals. Això pot passar de forma massiva i fulminant, com quan un d’aquests vasos sanguinis rebenta i dóna lloc a una hemorràgia que, atesa la inaccessibilitat de la zona inundada i la impossibilitat òssia del cervell per expandir-se i allotjar temporalment la sang dispersa, implica un alt risc de mort. Però l’ictus hemorràgic representa no més del 15% dels accidents cerebrovasculars. Els hospitals catalans atenen cada any una mitjana de 13.000 persones que aconsegueixen arribar al centre sanitari en les hores immediates a l’inici de l’ictus: més del 85% són de tipus isquèmic, la resta, hemorràgic. Com passa  amb l’infart cardíac, no hi ha dades sobre quantes persones moren per un ictus sense haver arribat a l’hospital.   

 L’ictus isquèmic sorgeix de l’obstrucció parcial o total d’una o diverses de les artèries que porten la sang des del cor fins al cervell, cosa que dóna lloc a un insuficient reg sanguini dels centres neuronals que dirigeixen totes les funcions de l’organisme humà. Aquesta obstrucció la causa un coàgul de sang que tapona el vas, o una porció de matèria grassa que s’ha desprès de les parets de l’artèria. El temps que inverteix aquest obstacle a taponar completament l’artèria ocupada, i la supressió de neurones que es produeix en aquest espai, determinen el futur de qui el pateix.

    

MAI SÓN BESTIESES

 «La resistència d’una neurona que no rep sang és impredictible, algunes pateixen lesions irreversibles als 5 o 15 minuts després d’iniciar la isquèmia –afirma Roquer–. De forma general, es considera que les primeres sis hores són les definitives, tant des del punt de vista de la supervivència com de les seqüeles».

La informació de què disposi aquesta persona sobre el que li està passant és, per tant, clau. Encara que per la seva raresa puguin semblar una tonteria, no s’haurien mai de considerar així els senyals que percep qui acaba d’iniciar un ictus isquèmic. Perdre la visió d’un ull, o veure només una quadrícula de l’espai amb un o dos ulls; sentir una evident falta de força en una part del cos –el braç i la cama esquerres, o els drets–, notar que mitja cara s’ha tornat insensible, com de suro, i que la boca es torça a l’intentar parlar són detalls que han de fer mobilitzar immediatament qui els percep en si mateix o en una altra persona. O, com li va passar a Salvador V., la impossibilitat de pronunciar les paraules que s’intenten vocalitzar.

Notícies relacionades

Marcial, supervivent d'un ictus: "Em dutxa la meva senyora"

Pilates, ioga i meditació

El tractament que reben aquestes persones està determinat pel temps transcorregut des de l’inici de l’ictus. Si no han passat més de tres o quatre hores des que el pacient va identificar algun símptoma, el procés pot consistir a localitzar amb proves d’imatge el punt en què es troba el trombe obstructiu i intentar que es dissolgui per mitjà d’una injecció endovenosa de substàncies trombolítiques. L’objectiu és sempre obrir el pas sanguini.

Aquest tractament, no obstant, té una eficàcia limitada en els ictus greus o de localització complexa, que és el cas del 25% dels ictus isquèmics. Les últimes innovacions per a aquests pacients, entre elles la que els hospitals Vall d’Hebron, Clínic, Bellvitge i Germans Trias van publicar a la revista New England Journal of Medicine, consisteixen a introduir microcatèters a través de l’artèria femoral fins a arribar al cervell. Allà, aquest ínfim dispositiu busca l’artèria taponada i estén sobre el coàgul obstructiu una malla que el captura i extreu a l’exterior. Si tot surt bé, l’èxit està assegurat.