"He entregat un any de la meva vida al càncer, i ja n'hi ha prou"

La manera com cada persona integra la realitat de patir un càncer és similar a com assumeix la resta d’imprevistos dolorosos que ofereix la vida, asseguren els oncòlegs. «Unes persones es deprimeixen i no surten de casa. D’altres es diuen: ‘solucionem-ho, vaig a fer el que em diuen els metges i de la resta me n’oblido’», explica Cristina Saura, oncòloga de l’Hospital de la Vall d’Hebron.

Aquesta última és l’actitud que va triar Raquel Riol, de 54 anys, veïna de Mataró, mare de quatre fills i economista en una companyia farmacèutica, el dia que li van confirmar que patia un càncer. El tumor se’l va detectar ella mateixa, la primera setmana de desembre del 2010: un bony de cinc centímetres de diàmetre al pit dret, evident, sorgit de forma fulminant. «Com de la nit al dia –recorda  la Raquel–.

Feia molt poc que m’havia fet la mamografia de control que programen des de Salut».

Tot va passar molt ràpid, recorda. «La meva ginecòloga del CAP em va voler tranquil·litzar, ‘no deu ser res, però ho mirarem’, em va dir», explica la Raquel. A l’hospital de Mataró li van fer de seguida, destaca, una mamografia, una ecografia i una termografia. «És un càncer en estadi dos, aparentment, sense ganglis afectats», li van anunciar. «En aquell moment, vaig passar por. Va ser el pitjor», prossegueix. Abans del dia de Nadal d’aquell any, va rebre la primera dosi de quimioteràpia a la Vall d’Hebron. «Vaig començar amb químio per reduir la mida del tumor. Quan me’l van extirpar, era petitó», explica.

Dues intervencions

Dues intervencionsSis mesos després, va entrar al quiròfan. Dues vegades consecutives en 10 dies, perquè en la primera intervenció no van veure que el gangli sentinella estava afectat, explica. «Em van extirpar tots els ganglis de l’aixella», afegeix. Posteriorment, va rebre radioteràpia i en l’intermedi va ser operada d’una hèrnia dorsal. Això va ser el que més mal li va fer, recorda.

Raquel Riol es descriu a si mateixa, i resulta evident, com una dona «forta i activa». Sosté, sense ambigüitats, que el tumor no ha limitat els seus projectes. «He entregat un any de la meva vida al càncer, i ja n’hi ha prou. No vull invertir ni una setmana més en aquest tema –adverteix contundent–. Visc bastant tranquil·la. Vaig a les revisions que m’indica la meva oncòloga, totalment calmada. Res d’angoixa. Sé que estic més controlada que la majoria de dones que van pel carrer. Estic en les millors mans mèdiques, si passa res, tindré el millor tractament: no vull dedicar ni un segon més al càncer», repeteix. «Visc com si fos una persona sana que no ha deixat mai d’estar sana», resumeix.

Notícies relacionades

Por a la recaiguda d'un càncer

Els nens amb obesitat prenen entre un 20% i un 60% més de fàrmacs que els menors amb un pes saludable

L’etapa més difícil, rememora, va ser la que va precedir al moment que els metges van traçar el pla de ruta del seu tractament: quan li van anunciar el seu programa terapèutic, es va posar en acció. «Ja podia intervenir». ¿Por de perdre la vida? «Sí, és clar. De por en vaig tenir. Tinc quatre fills. No estic preparada per morir encara».

L’actitud de Raquel Riol ha facilitat la seva evolució i el seu actual benestar, sostenen els seus metges. «No està demostrat que l’optimisme, la confiança o la bona actitud millorin el pronòstic d’un càncer, però sí que està comprovat que redueixen les sensacions doloroses», assegura la psicòloga Irene Mensa, de la Vall d’Hebron. «El dolor físic es potencia quan hi ha angoixa –afegeix–, com la sensació d’ofec en els qui pateixen càncer de pulmó, la debilitat, el cansament... tot s’experimenta amplificat quan hi ha angoixa».