Por a la recaiguda d'un càncer

La por de reiniciar un dels pitjors moments de la seva vida, o el pitjor, posa en marxa cíclicament un nou episodi d'angoixa, ansietat, pànic o simple rum-rum d'inquietud, en aquella multitud de persones que trimestralme, semestralment o anualment han d'anar a la cita amb el seu oncòleg per accedir a una revisió del càncer que van patir i que, en principi, es considera superat.

Quinze dies abans de cada control del càncer de mama que Maribel B., de 58 anys, veïna de Badalona, va donar per eliminat fa dos anys, tornen les palpitacions, una mena de taquicàrdia que li escalfa el cap, explica. Quan falta una setmana per a les proves, s'hi afegeix insomni, i la nit abans de saludar la seva doctora per relatar-li el que ha anat anotant -“res important”, es repeteix a si mateixa- l'ansietat és protagonista absoluta del moment. “No ho puc evitar –relata la Maribel-. Cada vegada tinc més habilitat per calmar-me, però l'angoixa no hi ha qui me la tregui”.

L'episodi és humà i comú en homes i dones que supervisen el seu cos per confirmar que el tumor maligne que van patir no mostra aspectes de reinici. Tan habitual, que tots els serveis d'oncologia dels hospitals catalans compten amb psicòlegs que cobreixen aquest efecte col·lateral del càncer: l'angoixa. Alguns, entre ells l'àrea oncològica de l'Hospital de la Vall d’Hebron, de Barcelona, un dels que atén més dones afectades per càncer de mama d'Espanya, ofereixen contacte telefònic permanent, dia i nit, amb una infermera o una doctora preparades per eliminar dubtes i reduir l'ansietat.

 “Entre un 30% i un 40% de les pacients en tractament, o que han tornat a la seva vida habitual però passen els controls, ens demanen ajuda”, explica Irene Mensa psicòloga especialitzada en oncologia de la Vall d’Hebron. “Les més joves són les que senten més angoixa”, afegeix. El càncer de mama afecta dones d'entre 18 i 90 anys i “resulta lògic”, diu Mensa, que l'anunci que aquell bonyet captat casualment és un tumor causi més sorpresa, i pànic, a qui té dos fills petits, i una vida en projecte, que a una persona de 70 anys que, potser, ha reflexionat alguna vegada sobre el fet que l'ésser humà emmalalteix i mor.

ES TEM EL DOLOR I LA DESFIGURACIÓ

“Es tem el dolor físic, la pèrdua d'autonomia que implica estar malaltes, la desfiguració que patiran si se'ls amputa un o tots dos pits, la por al desconegut davant uns fàrmacs dels quals han sentit parlar i, en últim extrem, es tem perdre la vida”, enumera la psicòloga.   

L'antídot fonamental de què disposen els sanitaris per atenuar aquests episodis d'angoixa és la informació, assegura l'oncòloga Cristina Saura, responsable de la unitat del càncer de mama a la Vall d’Hebron. “No els ocultem res, des del moment del diagnòstic, tret que ens avisin que no volen saber gaire cosa sobre el que els passa, excepte el que han de fer per complir el tractament -explica Saura-. La majoria, volen saber-ho, i jo crec que estar informades és una bona forma de controlar l'angoixa. No és cert que rebre un diagnòstic de càncer de mama signifiqui que t'has de morir”.

L'angoixa apareix en dos moments fonamentals: en l'instant de l'anunci que es pateix càncer i quan finalitza el tractament, més d'un any després, i la pacient obté el permís mèdic de tornar a treballar i reiniciar la seva vida habitual. El lapse intermedi l'ocupa de sobres l'entrada al quiròfan perquè el cirurgià extirpi el tumor i l'experimentació del posterior tractament farmacològic, si és que està indicat. “A vegades, amb la cirurgia n'hi ha prou”, adverteix Saura. La teràpia serà més o menys traumàtica, o desagradable, en funció de si es tracta de pastilles hormonals exclusivament, o si cal sumar-hi quimioteràpia i radioteràpia, amb les seves respectives conseqüències.

Notícies relacionades

"He entregat un any de la meva vida al càncer, i ja n'hi ha prou"

Els nens amb obesitat prenen entre un 20% i un 60% més de fàrmacs que els menors amb un pes saludable

 “En la fase de tractament, pot aparèixer un altre tipus de por: la que causa la toxicitat davant la quimioteràpia que rebran, i els seus possibles efectes secundaris -prossegueix Saura-. Pèrdua dels cabells, vòmits, insensibilitat en mans o peus, dificultat de concentració, cansament… Algunes dones es neguen a afrontar-ho i rebutgen la quimioteràpia. Recorren a altres medecines, amb un resultat incert”.

FORMADES PER IDENTIFICAR

Un cop tancat el capítol del tractament, arriba el retorn a la normalitat i, amb ella, la paraula “revisió”. Pronunciar-la és suficient, en molts casos, per despertar sensacions que coincideixen en un vell i poderós sentiment: la por de morir. “Les revisions són el moment en què comprovem que tot segueix bé, però, entre control i control, les pacients saben com identificar qualsevol raresa en el seu cos, que destaqui de la normalitat -indica Saura-. En aquest cas, ens han de trucar immediatament”. Un mal de cap diferent o superior als habituals, un refredat que dura massa o una febre sense raó poden ser indicis de reinici del càncer, se'ls ha explicat a les pacients. En aquestes circumstàncies, saben, han de dirigir-se a l'hospital. Algunes persones que han patit càncer, mai més es desprenen d'un cert grau d'angoixa. "La integren. S'hi habituen", diu l'oncòloga.