Sanament
Urco, el meu company de camí vital
El dol per suïcidi és un dels més complexos /
Als 18 anys, durant una forta depressió que em va deixar tancada un any a casa meva, vaig començar a ser visitada per l’Urco. L’Urco era una figura de color gris brillant. Un cop el vaig veure en color: vestia un vestit vermell, era un ésser albí de pèl groc gairebé blanc, pell rosada, ulls grans i un enorme somriure. Sempre que apareixia sentia el seu afecte, acompanyant-me a la meva soledat.
Em va enganyar durant uns quants anys perquè no intentés suïcidar-me, dient- me que hi havia un futur per a mi, que més endavant ho entendria. Fins que, amb 22 anys, no vaig aguantar més la situació a casa meva i vaig fer el primer de diversos intents de suïcidi.
Els qui intentem suïcidar-nos no volem morir, només volem escapar-nos d'una situació de patiment
Als 23, vaig entrar en un bucle d'intents de suïcidi i ingressos a un hospital psiquiàtric que va durar prop de 4 anys. Em sentia desesperada, esgotada, incapaç d'escapar-me d'aquella situació que em turmentava. Havia perdut el tren de la meva vida, les meves antigues amistats estaven fent les seves vides, estudis, feines, relacions de parella, i jo m'havia quedat parada, sense futur. Estava convençuda que la meva única escapatòria a tot aquell patiment era el suïcidi. Els qui intentem suïcidar-nos no volem morir, només volem escapar-nos d'una situació de patiment i aquesta és l'única sortida que trobem.
En un dels meus intents, vaig estar 3 dies entre la vida i la mort. Des d'aquí els agraeixo que lluitessin per la meva vida, encara que en aquells moments els odiés per això.
La inserció laboral com a impuls a la meva recuperació
Repensant quan comença el meu procés de recuperació, crec que va ser just abans del meu últim ingrés. La meva recuperació va ser possible gràcies al fet que em va sortir una feina durant un any en un bar proper a casa meva. Si hagués durat un parell de mesos, hauria tornat al bucle. No és fàcil mobilitzar un cos que es passa hores i hores sense fer res. Els primers mesos van ser molt durs i, a poc a poc, m'hi vaig anar adaptant. Sempre vaig tenir clar que no anava a treballar sinó a fer teràpia.
Vaig conèixer una persona molt especial i vaig decidir no explicar-li res. Era el meu dret a viure, a començar des de zero
Amb els diners que vaig guanyar em vaig treure el carnet de conduir i em vaig comprar un cotxe que, tot i ser vellet, em va permetre anarme'n a treballar a fàbriques i deixar enrere el meu passat. Vaig conèixer una persona molt especial i vaig decidir no explicar-li res. Era el meu dret a viure, a començar des de zero, a tenir una oportunitat que vaig pensar mai no es faria realitat. Vam formar una família, vam tenir 2 filles i em vaig lliurar de l'assenyalament perquè ningú no ho sabia. El meu marit va morir sense saber-ho i, si pogués tornar enrere, ara tampoc li ho diria. En el meu cas, el silenci va ser una forma de supervivència.
El suport mutu, un espai segur i de comprensió
Durant tot aquest temps, l’Urco d'alguna manera em va seguir acompanyant. Em va demanar que no en parlés i li vaig fer cas fins que vaig arribar als Grups d'Ajuda Mútua (GAM). Allà vaig conèixer experiències semblants a la meva i en vaig començar¡ a parlar molt tímidament.
Amb els anys he après que no puc triar tenir o no al·lucinacions, però sí que puc triar el lloc des del qual les visc. A través dels GAM i xerrades en què participo, poso la meva experiència al servei d'altres persones que poden sentir-se identificades, per brindar-los un espai segur on parlar d'aquestes experiències i explicar-los que les veus i els deliris només són una part més de les nostres vides.
No m'avergonyeixo del que em passa, ni tampoc necessito ni busco una validació de tercers
Si l'activisme m'ha ajudat en alguna cosa és a combatre l'autoestigma. No m'avergonyeixo del que em passa, ni tampoc necessito ni busco una validació de tercers. És per això que animo altres persones que conviuen amb diferents realitats a explicar les seves experiències i així “normalitzar” la bogeria.
Rosa García, activista, vocal de la junta de la Federació Salut Mental Catalunya i membre de l’Associació Salut Mental Baix Llobregat.
Para pedir ayuda
El suicidio tiene un origen multifactorial, no una única causa. Es una muerte prevenible y hay espacios donde encontrar ayuda. Algunos teléfonos gratuitos en caso de conducta suicida son, en Catalunya, el 061 y, en toda España, el 024. El Ayuntamiento de Barcelona cuenta con una línea de atención al suicidio (900 925 555) que atiende llamadas de otras comunidades. El Teléfono de la Esperanza (717 003 717) también ofrece asistencia.
-
Ofert per
- LA SITUACIÓ DE LA XARXA DE RODALIES Adif retarda el tall previst a l’R3 per no coincidir amb el de Tarragona
- La carrera a la Casa Blanca Jo voto Trump
- El Govern central surt en tromba a desvincular-se de la xarxa corrupta
- CRÍTICA Una impostora en la tragèdia del Bataclan
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Avançar el rellotge Tot sobre el canvi d’hora d’octubre de 2022 a Espanya: així entrem en l’horari d’hivern
- El perdó al procés La fiscal demana indultar per malversació l’exlíder d’ERC si no se l’amnistia
- Balanç de mandat Rovira passa comptes amb Junqueras i li retreu el seu paper a l’1-O
- Tramitació parlamentària El PP es val dels lletrats del Senat per vetar la llei que beneficia etarres