El viatge del conill (2): Una decisió forçada
La Lola estava a punt d'emprendre un viatge a Madrid amb les amigues quan la seva filla es va presentar a casa seva per deixar-li la seva mascota, el conill Demócrito, vell i malalt. Amoïnada per la falta de temps, la Lola decideix emportar-se l'animal.
conejo
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
Quan la Lola i el Demócrito van arribar aSants, les tres amigues ja havien perdut els nervis.
–¡No contestes als missatges! ¡I només falten deu minuts perquè surti eltren! ¿On eres? –va increpar la Marta.
La Nina va mirar la cistella de transport, tota estranyada.
–Per Déu, Lola, ¿què portes aquí? ¿És un ésser viu?
La Lola no tenia ganes de donarexplicacions. Només va dir:
–Som-hi. ¿Per on és?
"Ho sento, senyora. Es pot viatjar amb gats, gossos o fures, però no amb conills. La bestiola s’ha de quedar”.
La Nina, autoproclamadalíder del grup, es va posar a caminar en direcció alcontrol de seguretat, sacsejant amb una mà els bitllets de l’AVEque els de la productora li van enviar al correu. Amb l’altra mà empenyia una maleta diminuta de color fúcsia. Van passar per davant d’una noia amb uniforme que va revisar amb rapidesa elsbitlletsabans d’aturar-se a la cua de l’escàner. A la Nina l’afalagava quehomes joves i ben plantats, a qui ella mirava elcul, l’ajudessin a posar la maleta a la cinta. Quan tenia ocasió s’esforçava per trobar-ne algun, a qui pagava ambsomriuresque ningú interpretava com uncoqueteig, tot i que ho eren. L’Olga la va renyar.
—Ets una vella verda. Comporta’t, ¿d’acord?
–Les bosses, també –va dir elguàrdia de seguretatque custodiava l’entrada de la cinta–. I els abrics, senyores.
–¿L’abric? ¡Però s’embrutarà! –va protestar l’Olga.
–Posi’l en unasafata–va insistir el guàrdia.
L’Olga va obeir,malhumorada.
–¿La tintoreria me la pagaran vostès?
El conill va ser l’últim a passar.
–¿L’animal té elspapers en regla,senyora? –va preguntar el primer vigilant.
–Sí, sí, per descomptat –es va afanyar a respondre la Lola, desitjant amb totes les seves forces que entre les coses del conill hi hagués algun paper, algunacartilla sanitària, o el que fos.
El segon vigilant de seguretat, el que revisava amb ull expert elsequipatges, va estirar el coll per acostar-se a la pantalla, i després d’un parell de segons va preguntar:
–¿De qui és el gat?
–No és un gat –va contestar la Lola–. És un conill. I amb gust l’hi ensenyaria, però he arribat tard i només tenim deu minuts per no per...
–Elconillno pot viatjar a l’AVE, senyora. L’ha de deixar.
La Lola es va quedar depedra.
–¿Deixar-lo? –va xiuxiuejar–. ¿On?
–I jo què sé. Demani a algú que el reculli. Una filla, una amiga... Qui vulgui.
La Lola va moure el cap,confosa. No tenia temps d’explicar a aquell home que res d’allò era possible. Tampoc se’n podia anar sense el Demócrito.
–Miri'l, sisplau. És una bestiola molt tranquil·la. Un avi, com nosaltres. ¿Vol saber quants anys té? ¡Setze! ¿Sap el que són setze anys per a un conillet? ¡És com Matusalem! Es passa l’estonadormint. Li prometo que no donarà problemes. No el perdré de vista. Faci unaexcepció, sisplau.
Però l’home no estava per a excepcions. Ni tan sols va apartar els ulls de la pantalla per dir:
–Ho sento, senyora. Es pot viatjar amb gats, gossos,fureso aus que no siguin de corral, però no amb conills. La bestiola s’ha de quedar.
–¿Fures? ¡Quindisbarat! ¿Puc portar una fura però no un conillet pansit? ¿Qui pensa aquestes coses?
El vigilant es va encongir d’espatlles.
–¡Això és absurd! –La Lola estava cada cop mésindignada.
Va tornar cap a les seves amigues, que la miraven amb por idesolació.
–¿I ara què fem? –va preguntar l’Olga.
–¿A qui se li acudeix portar un conill? Deixa’l allà i marxem d’una vegada –va concloure la Nina,aixecant el to de veumés del compte.
La Lola negava amb el cap:
–No el puc deixar.
La Lola no tenia temps per pensar què fer amb el Demócrito. Menys encara per fer-ho
No tenia temps per pensar què fer amb el Demócrito. I encara menys per fer-ho. De manera que va entendre que hauria dedecidirdràsticament:
–Marxeu vosaltres. Jo ja m’espavilaré. Ens veiem a Madrid, noies.
L’Olga i la Marta van intentar protestar, però la Nina semblavaalleujada.
–¿I què li diem a la noia de laproductora? –va preguntar l’Olga–. No podem anar a la tele sense la Lola.
La Lola va sortir en la seva ajuda, perquè la Nina començava a desesperar-se un altre cop:
–¡I no ho fareu! Ja us he dit que ens veiem aMadrid. Parlaré amb algú, me n’aniré amb el pròxim tren, buscaré un altremitjà de transport, el que sigui, ja m’ho faré. Però ara marxeu o si no us quedareu aquí vosaltres també.
Notícies relacionadesHi va havercomiatsprecipitats i carregats d’emoció davant del rostreimpenetrabledel guàrdia de seguretat, que continuava fent la seva feina com si res. El Demócrito dormisquejava, aliè a tot l’embolic que havia generat. Després, les tres amigues, capitanejades per la Nina, es van allunyar en direcció a la via dos, de la qual sis minuts més tard va sortir el tren amb direcció a MadridPuerta de Atocha.
