El viatge del conill (1): Full de ruta

La Lola es disposa a sortir de viatge quan la seva filla es presenta a casa seva per deixar-li la seva mascota, el Demòcrit, un conill 'rex' de 16 anys amb problemes de salut. La presència de l'animal obliga la mare a un canvi de plans.

conejo

conejo

4
Es llegeix en minuts
Care Santos
Care Santos

Escriptora

ver +

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

relats d’estiu

La Lola es va aferrar a la maleta abans de fer un últim cop d’ull al seu aspecte almirall del rebedor. Tot li va semblar correcte: el dia abans havia anat a la perruqueria i tornava a tenir el cabell de color caoba intens. Portava una manicura i pedicura gairebé noves. S’havia maquillat amb la discreció que convenia a la seva edat. Estrenava un fermall: una tulipa de plata enganxada a la solapa de la jaqueta de color lavanda. Es va atorgar a si mateixa un aprovat. Una dona mai s’arregla tant com quan ha quedat amb una altra dona. I en aquesta ocasió no era una, sinó tres dones. Les seves amigues de tota la vida. Les mateixes que va conèixer a l’internat de les monges quan eren unes nenes. Avui totes superaven els 80.

“Per fi he conegut algú especial. No puc anar-me’n d’escapada romàntica amb un conill”

Ja estava a punt de sortir quan va sonar el timbre i era la seva filla, Lolita, més arreglada del normal i amb el cabell més curt que mai, que aguantava amb les dues mans la gàbia del conill Demòcrit, la seva mascota.

—Hola, mami —la va saludar amb un petó breu a la galta, abans d’entrar amb decisió a la que mai havia deixat de considerarcasaseva—. ¿Oi que no t’importa quedar-te amb ell uns dies? —va deixar la gàbia amb l’animal sobre la taula de la cuina i va tornar sobre els seus passos.

—Tinc plans —va murmurar ella, disposada a explicar-li a la seva filla l’estrany viatge que estava a punt d’emprendre, convidada per una productora de Madrid a participar en un programa de màxima audiència en qualitat d’amiga de la infància d’una diputada que ningú recorda.

Però la filla no escoltava. Va prosseguir, amb un gest impacient:

—Només fins diumenge, va. És molt bo, ja ho saps. Aquí tens fenc, l’abeurador i el seu col·liri. Una altra vegada té conjuntivitis, pobret, has de posar-li gotes cada vuit hores. Ah, i ja saps que li agrada passejar al capvespre, però per dins de casa —es va acostar a la galta de la seva mare i amb un murmuri que va semblar un petó va afegir:

—Per fi he conegutalgú especial. No me’n puc anar d’escapada romàntica amb un conill. Ho entens, ¿veritat? Surt al balcó i ens veuràs, així em dius què et sembla —i al separar-se, altre cop el to festiu per afegir:

—¡T'ho compensaré, mami, ho prometo! ¡T’estimo!

I, sense concedir-li l’oportunitat ni el temps de negar-s’hi, la Lolita va desaparèixer donant un cop de porta. Tal com li ha demanat la filla, la Lola va anar al balcó i va apartar les cortines procurant ser discreta. Va veure un cotxàs negre de marca, i al volant va intuir la presència d’un home jove, enfundat en uns pantalons i un suèter foscos. Li va semblar més ben plantat que el pocavergonya idiota del seu exgendre i, sens dubte, de millor posició econòmica. Després va veure a Lolita acostar-se al cotxe trotant, i per un instant hi va reconèixer la nena sempre alegre que fa tant va deixar de ser. No havia tornat a veure-la des que el pocavergonya idiota la va deixar per una altra. Com la trobava a faltar.

El Demòcrit va ser un regal d’aniversari per a una Lolita preadolescent amb problemes de sociabilitat

Va esperar que el cotxe engegués i es va acostar a la gàbia del Demòcrit. Dormia: una bola de pèl que respira. El Demòcrit era un conill rex de color canyella. Tenia 16 anys, exactament quatre més dels que va augurar que viuria l’encarregat de la botiga on el va comprar. Va ser un regal d’aniversari per a una Lolita preadolescent amb problemes de sociabilitat, i el seu psicòleg va considerar oportú que adquirís la responsabilitat de cuidar-se ella sola d’algun animalet. El Demòcrit i la Lolita es van adorar des del primer moment. I ho continuaven fent malgrat el tempstranscorregut. Dels problemes de sociabilitat de la preadolescent no en quedaven rastres visibles en l’adulta. També la botiga de mascotes havia desaparegut feia molt. Com tantes altres coses. Com l’Andrés, el seu marit, que abans que se l’emportés un càncer que no va tenir temps d’acceptar va batejar mig broma l’animalet.

—Demòcrit, pelpare de l’atomisme —va dir, perquè acabava d’arribar d’un congrés de físics quàntics on s’havia parlat molt dels orígens.

Ara, el Demòcrit era l’evidència vivent que en aquesta casa es van viure uns altres temps. Així és la vida: les persones i les coses passen, però les seves conseqüències tarden més a desaparèixer.

Va entrar un missatge en el grup de WhatsApp que la Lola compartia amb les seves tres amigues. L’enviava la Marta:

“¿On ets? El nostre trensurt d’aquí a mitja hora i les nenes i jo ens comencem a posar nervioses”.

Notícies relacionades

“Les nenes” eren l’Olga i la Nina. Feia més de cinc anys de l’última vegada que van quedar per prendre cafè.   

La Lola va connectar l’alarma, va fer dues voltes amb la clau, va agafar amb una mà la maleta i amb l’altra la cistella de transport del Demòcrit i va sortir al carrer amb la intenció d’aturar el primer taxi que passés.