Illes Extremes (1): Tristan da Cunha, el viatge
Durant anys vaig conrear una obsessió: posar els peus algun dia al racó més remot del planeta al no-res blau de l'Atlàntic.
zentauroepp6723386 relato190808163811
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
Recordo el primer atles que, de nena, va caure a les meves mans: em va enlluernar. Sobretot les pàgines turquesa, amb prou feines esquitxades per màcules grogues, engrunes envoltades d’immensitat aquàtica, com Pitcairn, perduda a l’oceà Pacífic, els habitants de la qual són fills del motí del Bounty; l’atol Diego García, al mig de l’Índic; o Illa Desolació, a l’Antàrtida, territoris els noms exòtics dels quals, la seva mera pronunciació, convidaven a somiejar una aventura. Llavors no sabia que aquells mapes celestes m’estaven inoculant el germen de la islomania, una aflicció de l’esperit que sumeix als qui la pateixen en un estat de difusa malenconia.
Em vaig assabentar de la seva existència per Edgard Allan Poe, que l’esmenta a ‘El relat
d’Arthur Gordon Pym’
Amb el mal a sobre, ja de ben granadeta, vaig covar una obsessió: no estava disposada a morir-me sense posar els peus a Tristan da Cunha, el lloc habitat més remot del planeta. Un resquill de terra al no-res blau de l’Atlàntic sud, una valva d’escopinya amb penya-segats de fins a 600 metres d’altura, un còdol descobert el 1506 pel navegant portuguès al qual li deu el nom. Crec que em vaig assabentar de la seva existència per Edgard Allan Poe, que l’esmenta a El relat d’Arthur Gordon Pym, i, a partir d’allà, ancorada la fantasia com una larva al cervell, vaig començar a perdre el temps furgant fins que el perfil d’illa, la possibilitat de viatjar fins allà, es va entreveure factible en l’horitzó.
Quan vaig prendre la decisió, després d’un intercanvi de correus electrònics amb el consell insular, no vaig tardar a trobar un probable niu: m’allotjaria a casa de la senyora S. Swain, a l’única localitat de l’illa, Edimburg dels Set Mars. La meva futura propietària va deixar clar de seguida que havia de pagar el lloguer bitllo-bitllo, amb preferència lliures esterlines o rands sud-africans. Tampoc tindria inconvenient en sortir a fumar sota la marquesina (la ‘landlady’ em va advertir de la seva asma).
En aquell moment disposava dels diners, el temps i l’energia per cometre un disbarat, i gairebé havia convençut el meu marit de llavors, l’únic que he tingut. El pla era instal·lar-me a Tristan da Cunha durant un any –potser n’hi hauria prou amb sis mesos– i tornar a casa amb un llibre, una obra que aniria marcant el seu propi rumb amb el transcurs dels dies. Un diari, un quadern de bitàcola en un paratge inhòspit, una recopilació de llegendes australs, la història de les seves sagues familiars –nou cognoms es repeteixen com a Cent anys de solitud–, o potser els retrats d’alguns dels seus 246 habitants, tants com accedissin a conversar amb mi si aconseguia guanyar-me la seva confiança. Almenys hi havia un pub on xerrar, un sol bar: l’Albatross.
Des del principi vaig ser conscient que havia de salvar un escull fonamental: no hi ha aeroport. Només es pot arribar amb barco a les seves costes escarpades, i jo em marejo com un plat de sopa. ¿On anava, doncs?, ¿xiclets de Biodramina contra l’onatge en alta mar? No semblava el millor dels començaments, però vaig respirar alleujada quan un marí experimentat em va parlar dels pedaços transdèrmics d’escopolamina. Vaig saber que sobreviuria, més o menys sencera, als sis dies de navegació. Només quedava convèncer el Programa Antàrtic Sud-Africà perquè em deixés colar-me entre la tripulació del S.A. Agulhas II, un trencaglaç que recala amb relativa freqüència a Tristan da Cunha, o bé, molt més plausible, embarcar en una de les embarcacions pesqueres de la companyia Ovenstones que parteixen de tant en tant de Ciutat del Cap, el port a terra ferma més pròxim a l’illa, a gairebé 3.000 quilòmetres.
No m’acovardirien la boira ni la solitud; potser tan sols la impossibilitat de fugir
Durant gairebé un any, mentre esperava la confirmació de la meva plaça en la llista de passatge, anaven arribant correus de la meva futura propietària, amb textos cada vegada més curts, sobretot preguntes i asseveracions: “¿T’espanten les rates?”, “hauràs d’ajudar-me amb les patates de la parcel·la”, “espero que t’agradi la llagosta” (ella havia escrit crayfish). Començava a caure’m molt bé la senyora Swain. Ja m’acostumaria al seu anglès illenc, una barreja de cockney . Fora d’això, no m’acovardirien la boira ni la solitud; potser tan sols la impossibilitat de fugir.
Notícies relacionadesEncara conservo l’últim missatge de la senyora Swain, enviat el 9 de juliol del 2008. Deia: “¿Has escoltat alguna vegada el soroll de l’herba quan creix?”. Va ser l’últim perquè no li vaig contestar; no vaig poder. Algunes vegades a la vida la balena blanca pot clavar-te un cop cec, com va ser el cas, que trunca els plans i et deixa a terra. Soc una illòmana de nyigui-nyogui. Però fa uns dies, quan vaig començar a pensar en aquests relats, la vaig recordar i li vaig escriure un ‘e-mail’ com qui llança una ampolla al mar. ¿Em contestarà?
