Deu anys d'impotència (4): Any quatre

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

relats d’estiu

–Elsa alcaldessa, els de FemiVox han tornat a presentar una querella contra l’ajuntament. Denuncien que l’escut de la ciutat no ha incorporat ni el to ni la proporció exacta de morat reglamentari.

L’Elsa fa un sospir que acompanyaria amb un crit si no temés trair el seu etern somriure de dona normal i la seva imatge dialogant i bonrotllista. Però és que aquests paios la superen. Des del seu despatx pot sentir els crits de la manifestació. Pura repetició de les consignes que ahir a la nit va proclamar FemiAbascal al plató de televisió on van coincidir: “Tornarem la puresa al feminisme”, “La reconquesta feminista”, “Espanya una i morada”, “Abans trencada que masclista”.

La història és plena de girs inesperats de guió. Per exemple, el que la va convertir a ella mateixa en alcaldessa. Però el que ha experimentat el masclisme és xocant. Tot i que n’hi havia prou amb pensar fredament per haver-ho considerat. Al cap i a la fi, ells sempre tenen raó. Ells sempre volen tenir raó. El masclisme semblava derrotat des del moment en què el món va deixar de girar entorn dels seus tòtems particulars. Les coses ja no passaven pels seus collons. Ja res era la polla. Es van acabar els eixarrancaments als seients del metro, els masclets ja no volien fer ostentació del seu descens als inferns de la impotència. Fins que els genets de l’homenia van tornar a galopar per les estepes de l’honor perdut. 

Al cap i a la fi, el masclisme era un sistema de control a través dels cossos. Ara, encara que haguessin perdut la rigidesa de l’estendard, es tractava de continuar mantenint aquest domini. En aquests quatre últims anys, la societat s’havia convençut que el feminisme havia guanyat la batalla. Però qualsevol victòria necessita qui la defensi. I per això hi eren ells, els guardians, els custodis, els soldats. Per descomptat, amb el comandant suprem al capdavant: el poderós FemiAbascal.  

–Elsa alcaldessa, ell és aquí.

–¿Aquí?

–¿No ho sent? El cavall...

Doncs sí, allà hi ha els cascos de l’equí pujant per la noble escala de marbre. ¡Quin cansament, per Déu! L’Elsa ja sap el que vindrà ara. Un repàs malaltís sobre tots els aspectes en els quals, segons FemiAbascal, l’ajuntament està desistint de la seva santa creuada. Des que va ser nomenat ministre d’Assumptes Feministes, ell és el garant de les essències. Els micromasclismes són castigats amb tres mesos de presó. El ‘mansplaining’ i la cosificació suposen sancions econòmiques importants. 

El nou Codi Penal és especialment dur amb les dones. La Rita, la regidora de Cultura, ha sigut inhabilitada durant dos anys per estendre la roba en el torn del seu marit. El pobre havia aconseguit dormir després de tres nits d’insomni i plovia. La situació no es va tenir en compte com a atenuant, es va considerar una falta lleu de traïció. Per sort, no va ser enxampada fent la sopa.

FemiAbascal comença amb el repàs rutinari. Que si han detectat cinc bars a tota la ciutat amb irregularitats en alguna de les 10 icones que han de figurar als lavabos per a la total inclusió d’usuarias, usuaries, usuariiis, usuarios, usuarius, usuari@s, usuarixs (a l’Elsa se li ha disparat la tremolor a la parpella dreta). Que si van confiscar 'Una de dos’, d’Aute, en una residència d’avis municipal. Que si tenen constància que el llop ferotge es va menjar l’àvia en, almenys, dues colònies d’estiu...

Notícies relacionades

Deu anys d'impotència (5): Any cinc

Deu anys d'impotència (3): Any dos

L’Elsa sap que aquesta tirallonga de bestieses només pretén esgotar-la abans d’arribar a l’última i definitiva qüestió. ¿En quin estat es troba el programa de producció artificial de semen? L’alcaldessa encara no sap gaire bé per què se li va carregar el mort a ella. Tot i que FemiAbascal va al·ludir a la llarga tradició feminista i científica de la ciutat, l’Elsa no deixa de sospitar que només es tracta de fer-la caure en desgràcia. Perquè la veritat és que el programa va malament. Rematadament malament. La investigació fracassa en la fase final. No aconsegueixen finalitzar el procés fora de la bossa seminal masculina. Necessitarien homes disposats a sotmetre’s, durant un mínim de tres mesos, a la immobilització, inoculació i posterior evacuació de líquid seminal. Un procés terriblement incòmode, no exempt de dolor, que suposaria estar lligat a una màquina durant 120 dies. Sense possibilitat de moure’s, de relacionar-se, de treballar... De tocar el cony...

–Tinc l’honor de comunicar-te, company FemiAbascal, que seràs el primer home productor de semen aquest quart any de l’Era de la Impotència.