L'odi a la classe obrera (3): Les 12 proves
L'Elena li ha mostrat el pis al Gonzalo. Junts han recorregut totes les habitacions. Quan ella li parla d'una reforma petita, ell només encerta a veure molts diners i únicament s'atreveix a mussitar fracassades insinuacions.
zentauroepp1922042 relato verano180808182950 /
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
Per a Tomás i Susana
Si la historieta de ‘Els dotze treballs d'Astèrix’ estigués protagonitzada per burgesos precaris d’uns trenta anys del segle XXI, l’olimpíada se celebraria a l’Ikea. El Gonzalo i l’Elena s’obren camí pel laberint i trien els minotaures desmuntats que hauran de vèncer en l’últim gran repte. Pel camí han sucumbit al cant de les sirenes més del que el frígid Gonzalo hagués volgut. Un complet aixovar de baix cost va atapeir el carro sense que ell pogués fer res per evitar-ho. Pres de la histèria masculina de la garreperia, es preguntava si la femenina histèria consumista de l’Elena és la prova que ella té més diners del que diu.
A tots els seus precs i preguntes tipus ¿de veritat necessites comprar això? ella respon amb el taxatiu “fa falta” que en veritat, ho saben els déus, significa “ho vull des que ho he vist”. Amb els mobles, el Gonzalo va provar de boicotejar les seves eleccions fingint-se incòmode en matalassos i sofàs comodíssims i manifestant la seva preferència per altres d’intractables però substancialment més barats, sense comprendre encara que Ikea, en el seu origen, va ser dissenyat per enginyers nòrdics que somiaven amb la fi del patriarcat. Un cartell a la porta hauria de dir a nòvios i marits “lasciate ogni speranza” (1).
Van carregar els embalums a la furgoneta del Dionís, un amic de la parella, que els va ajudar a posar tot allò al baix. El Dionís era, de tots els amics, l’únic que realment podia considerar-se classe obrera. Venia olives a la seva furgoneta i el penetrant perfum dels adobats va conquistar la vivenda adherit als cartrons. El mal humor del Gonzalo engreixava a mesura que s’elevava l’entusiasme de l’Elena. Van pujar entre els tres el matalàs i l’armari al futur dormitori i l’Elena va insistir que el Dionís marxés, que ells podien muntar-ho tot, per a secreta agonia del mandrós Gonzalo. Una vegada que la furgoneta de repartiment d’olives va ser lluny, l’Elena va arrencar a trossos l’embolcall del matalàs i allà, entre despulles, la parella va poder inaugurar el pis.
Amb els mobles, el Gonzalo va provar de boicotejar les seves eleccions fingint-se incòmode en matalassos i sofàs comodíssims
Però no hi va haver temps per a la lassitud després del sexe. L’Elena va fer un bot del matalàs acabat d’estrenar i, abans que el Gonzalo pogués obrir els ulls, estava vestida com una fresadora i llançava sobre el cos nu de l’estimat roba basta de treball. Nova prova del caràcter soviètic dels enginyers d’Ikea: dos burgesos de mans inexpertes es convertirien en obrers qualificats al llarg de les pròximes hores. I la infantil homenia del Gonzalo quedaria novament humiliada.
L’Elena semblava connectar amb els arcans d’Ikea telepàticament. El Gonzalo s’havia proposat ser el guia en el muntatge dels mobles, però es perdia en la retòrica simbolista dels manuals. Insistia a acusar l’Elena de fer-ho malament, es posava ell mateix a la tasca i descobria a meitat de camí que estava col·locant totes les peces del revés. El resultat: esbufecs i muda frustració mentre el Gonzalo mira com l’Elena repara el tort i li borda ordres, com a un serf, per posar dempeus la baluerna. Però al final del dia, quan van desallotjar els cartrons i l’olor a adobats, Gonzalo va haver d’admetre que tenien un pis. I tot, gràcies a l’Elena.
Quan van desallotjar els cartrons i l’olor a adobats, el Gonzalo va haver d’admetre que tenien un pis
Van viure llavors algunes setmanes de pau i d’alegria. El Gonzalo escrivia en una tauleta sota de l’escala, estava de tan bon humor que les seves crítiques van començar a ser gairebé elogioses, el verí de l’enveja remet quan remet el graponeig del baix a l’habitació contigua. L’Elena treballava al llit, al pis de dalt, com una Truman Capote de la publicitat viral. A poc a poc el pis anava adquirint la tèbia aroma de la llar. Les cortines i mampares que Elena havia col·locat a l’entrada ocultaven el sòrdid metall de la persiana. Les lleixes, intel·ligentment col·locades en llocs estratègics, quedaven embellides amb els llibres que el Gonzalo anava portant del seu antic pis. Deixaven oberta la porta del pati tot el dia perquè entrés una mica de llum i somiaven amb el dia en què allò estigués reformat, l’envà se n’hagués anat a l’infern i unes flamants portes corredisses de vidre connectessin el pis de baix amb la claredat.
A tal efecte s’havien posat en contacte amb el rus que faria la reforma. No va ser fàcil comunicar-se amb ell, que només xampurrejava espanyol, però li havien assegurat a l’Elena que era l’únic paleta disposat a fer aquella obra amb el míser pressupost que tenien, així que van utilitzar tot el seu arsenal d’eufemismes i sinònims perquè vingués a veure el pati. L’aparatós xoc de la burgesia amb la classe obrera estava a punt d’esclatar.
(1) “lasciate ogni speranza”: en italià. Abandona tota esperança.
