L'odi a la classe obrera (2): Reforma i contrareforma
El Gonzalo i l'Elena ja tenen pis. Segons explica ella, la vivenda no està malament: té dues plantes i un pati a què se li pot treure partit. Però una fiança paranoica i una reforma seran necessàries perquè aquest espai es converteixi en un niu d'amor.
zentauroepp1922042 relato verano180808182950 /
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
Per a Tomás i Susana
No diguis res, exigeix ella, ni una paraula fins que et t’expliqui una mica. Preveu, perquè la cara d’ell és un poema, a tot estirar de Luna Miguel. El “pis” no és part d’un edifici de diverses altures, sinó un baix adossat amb una planta a sobre, enganxat tot a l’edifici principal com una paparra a un gos. Una persiana de garatge a la qual han retallat una porta de proporcions humanes –es pot canviar si volem– dona accés al que el propietari –és una empresa molt seriosa– entén que val 800 euros al mes. Són a dins i ella tan tensa com quan li poses a un amic una pel·lícula que adores, aquella de la que li has parlat tant, i el fill de puta va i se t’adorm al sofà. I el que l’Elena fa quan es tensa és parlar.
Mira Gonzalo no facis aquesta cara, que ens coneixem. Això necessita una reforma petita, fixa-t’hi bé, perquè en realitat està ACABAT DE REFORMAR TOT. Es pot treure la persiana, que està vist que no t’agrada així, tot i que jo havia pensat que en comptes d’això hi podem posar unes cortines davant, llargues, i unes mampares, i amb això fem un altre ambient i de la persiana metàl·lica te n’oblides. Total, des del carrer no volem que ens vegin, ¿no? Però fixa’t quin bon estat els banys, ¿veus? Acabats de fer. Aquest d’aquí a baix amb el lavabo i la dutxa, que és de rajos de massatge, mira, i a dalt hi posarem el dormitori, hi cap perfectament un armari baix, vine i veuràs. A més, mira, un altre lavabo i un rentamans que és nou, també acabat de posar.
Va, tonto, vinga, no t’enfadis. Cuino jo i vull una cuina bona, que la del meu pis és dels anys d’Antonio Alcántara
Ja sé que l’entrada no és gran cosa i que per fora és lleig, però mira, mira la cuina: acabada de posar. Aquests mobles són bons, Gonzo, toca, i el forn encara té l’adhesiu protector blau de fàbrica, ¿veus? Tot i que a tu què més et dona si no cuines. No, si no et retrec res, ¡però és veritat! Va, tonto, vinga, no t’enfadis. Cuino jo i vull una cuina bona, que la del meu pis és dels anys d’Antonio Alcántara, i aquesta està molt bé, amb vitroceràmica i tot. Bé, doncs això de baix seria menjador i saló i et pots posar allà una taula per treballar, sota l’escala. Però mira, vine a dalt, abaixa el cap no t’escalabris. Allà hi posem un llit gran, per fi, Gonzo, guapo, que em follaràs de primera. I allà l’armari, i calaixeres.
Vine. Sé que no hi ha gaire llum aquí baix, però no has vist el millor. La sorpresa. Obrim aquesta porta cutre i... uf, està encallada, a veure, dona’m un cop de mà, estira, però amb compte no et carreguis la maneta... ¡hop! ¿Veus? ¿VEUS? No em diràs que no està bé. ¿Com que una ruïna de pati? Gonzo, tio, ets incapaç de pensar en quatre dimensions. Mira: aquest pati és enorme. Quaranta metres almenys de pati, si és com tot el pis de baix de gran. Aquí hi cap una taula per menjar amb amics quan faci bo, un tendal bonic, així com blau i blanc de la Provença, que el venen a Ikea i el tinc controlat ja, i tota aquesta paret plena de testos. Això pot ser un jardí, ¿veus la presa d’aigua? I et pots treure el portàtil i escriure aquí, que estaràs molt bé, home. Doncs bé: traiem la porta cutre de fusta, tirem part de l’envà i posem unes portes corredisses de vidre, i així entra tota la llum del pati, que està orientat a ponent, i la planta de baix il·luminada tot el dia. Bé, ¿què?
Però és impossible apartar de la seva idea una dona que ja ha imaginat el que serà una llar, que ho ha planificat tot al detall
El que el Gonzalo ha vist difereix lleugerament de l’expressat per l’Elena. Ha vist diners. Molts diners. Molts diners que s’escapen. Quan ella assenyalava la vitroceràmica i l’escalfador de gas ciutat, ell veia comptadors corrent; quan ella col·locava mobles imaginaris, ell sentia cruixir la seva economia a la traïdora picadora d’Ikea; quan ella parlava d’una petita reforma, ell temia el pal d’un pressupost, notava la confusa angoixa de l’elecció dels materials, però també sentia, com qualsevol altre dels burgesos precaris del segle XXI, aquesta natural prevenció i alerta, aquesta rigidesa del clatell, aquest pànic cerval i intemporal davant de la promesa d’un xoc amb la classe obrera.
Només s’atreveix a encadenar una sèrie d’insinuacions fracassades: però, ¿qui farà aquesta reforma? No coneixem ningú, això pot ser un embolic increïble, ¿no seria millor anar-nos-en a un pis ja reformat, continuar buscant una mica més? Però és impossible apartar de la seva idea una dona que ja ha imaginat el que serà una llar, que ja ho ha planificat tot al detall, que ja vol triar llençols i cortines, plats i gots, pintura per a les parets. La meva mare coneix un rus que treballa molt bé, diu animosa. I el Gonzalo transigeix amb la indolència de l’últim Romànov.
